Porta

Descansava assegut a una pedra planera però, molt dura. Ja no podia més... No entenia perquè la vida no podia ser més fàcil. Estava desanimat, molt, desanimat. Tant d'esforç per a no res. Les llàgrimes, una vegada més, regalimaven per la cara.


Intentava recordar la darrera vegada que havia tingut pau interior abans de començar el darrer viatge i no ho aconseguia. Intentava recordar la darrera vegada que havia rigut amb ganes, la darrera vegada que havia rigut de veritat, i tampoc no ho recordava.


No trobava paraules per a definir el que sentia, per a definir l'abatiment en que em trobava.

Ho havia intentat amb totes les meves forces. Ho havia intentat fins el darrer moment i... Què? De què m'havia servit? De res. 


Tant caminar. Tant temps cercant sense saber exactament el què, tot esperant, que en trobar-ho, alguna cosa dispararia una senyal interior però...


N'estava convençut que ara ho tenia prop, que ja ho tenia a tocar. Pensava que era el meu moment, que ho aconseguiria. La senyal semblava inconfusible. Les dates eren les propícies. El marc inigualable. La posta de sol clara, sense núvols que destorbassin. Les gavines saludaven amb el seu suau vol una i altra vegada. La tiranya assenyalava el camí. Era davant la porta al futur i només calia travessar-la. Tot era al meu favor, tot, manco jo mateix...


Jo, no n'era la clau per obrir el pany d'aquesta porta.