divendres, 13 d’abril de 2012

Moment

El mon s'il·luminava de nou.
No podia ser, era ella!
Després de tant de temps
tornàvem a coincidir.
No havia canviat.
Els ulls em brillaren quan
ella em somrigué. 
Ens atracaren.
Quan de temps feia
que no ens havíem vist.
Una abraçada forta.
Una besada a cada galta.
En un arravatament  d'eufòria
vaig besar-la al llavis. 
No em podia adonar.
Sense amollar-li les les mans
li demanà:
─A cateva, a cameva, a on?
─a on─ Va contestar ella.
I, la màgia del moment
s'apagà.



1 comentari:

Anònim ha dit...

que rapid es pot fer trossos un moment de magia, eh. A lo millor açò de EN TU CASA O EN LA MIA, tenia que haver esperat uns quants moments més....però aixi i tot es polvets de sa magia duren poc, son un plis i ja no hi son, encara que a tu a lo millor et fan fer atxems i n'ets al.lergic, també, com ho ets a sa figuera, encara que t'agradin ses figues.
una besada.