La samarreta estava xopa. Xopa de la meva suor, xopa de cervesa, xopa de suor de cavall. La plaça estava a rebentar. Bulla i música. Era la darrera volta, la de les canyes amb cullereta de plata, com a record als participants. Després vindrà el “volem vi” que, de fet, el que agrada més és lluir d'haver aconseguit la bota, perquè del vi... i, desprès, la samba. Només fa uns anys però ja és tradició.
No sé com poden aguantar tant... Jo no puc més... Botar, aixecar els braços, abraçades amb els coneguts, besades a les al·lotes, arribar fins a on toca la banda, saludar als caixers, anar al bar a refrescar-se, tornar a la plaça... Sempre igual, sempre diferent.Quin esvalot! I mira, no hi havia pensat però, així és la història. Segons la moda del moment, segons la ideologia que mana, es marca el futur.
Ara, aquest esvalot, es diu “jaleo”.
1 comentari:
No et puc replicar res de res, es tal com ho contes... jaleo es tot el que es mou esvalotadament,tant de gent,com de cavalls, com de musica...i açò es el que ens agrada a la fi, aquest sortir de sa rutina, beure pomada per perdre sa vergonya, desihibir-se i esta alegres, besucar i abraçar a sa gent coneguda i a sa coneguda des coneguts. Trobar-nos dins es JALEO, cada any en es mateixos llocs, rincons i fer FESTA. Aquest any FESTES DE LA MARE DE DEU DE GRACIA....els altres, FESTES DE GRACIA.Fins i tot es nom es un jaleo.
una besada, aquesta sensa pomada, ja un dia després, dia de repòs.
Publica un comentari a l'entrada