Rebot

M'havia acabat d'aixecar quan la vaig veure asseguda al menjador. Li vaig donar el bon dia i no em contestà. Que estrany aquest silenci...
Mentre pelava un kiwi, tot esperant fos temps de taronges, vaig tornar a dirigir-me a ella fent-li saber que trobava que la seva no resposta no era ben entesa pel meu cervell i que, per tant, m'agradaria que, encara que fos només amb un simple bon dia, saludes l'inici del nou  número del calendari.
No ho va fer...
Seguia amb la seva callada per resposta.
Jo ja no tenia clar si el que menjava era Kiwi o què.
Intentà fer-li comprendre què, en les relacions humanes, el diàleg és imprescindible, necessari, convenient...
Era igual, les paraules sortien de la meva boca però no n'arribava cap resposta. Era com parlar a la paret.
I jo notava que m'estava posant neguitós. Ho notava!
Per què?  Per què m'ho feia açò? Què li havia fet jo per rebre aquest menyspreu?
Ja no em quedaven arguments per intentar fer-li entendre la importància de la resposta.
La resposta ja no era sols una qüestió d'educació, ara es convertia en necessitat!
Sí, necessitava ser considerat. No podia ser, i a casa meva manco, ser tractat amb tanta indiferència, com si no existís.
Notava com la sang em bullia per les venes i que les bufogues em pujaven al cervell donant-li pressió. M'estava traient de polleguera!
Vaig insistir-li, demanar-li per favor, que em contestés.
Sé que les paraules ja no van sortir amb el mateix to d'abans. Ara, quasi cridava.
Sentia la crispació a flor de pell. Volia agafar-la, sacsejar-la, fer-li treure un so per la seva boca, fer-li mal...
Vaig fer dos llargs glops d'infusió i em tancà al bany. Els ulls estaven plorinyosos. Ho notava més que ho veia, ja que les lleganyes no em deixaven acabar-los d'obrir. Vaig rentar-me la cara respirant profundament. Havia de recuperar la meva normal manera d'actuar. Pensar, i ràpid, el que estava passant i posar-hi remei.
Va passar temps abans de sortir del bany però, quan ho vaig fer, era ja una altra persona.

Entrà al menjador amb el somriure als llavis.
No em preocupà el silenci.
Sabia el perquè del silenci.
Em preparà el berenar tranquil·lament, tot sabent que res ja destorbaria la jornada.
Em girà al racó on era ella i, sí, encara era allà.
Sense immutar-se.
Mirant-me amb el seu somriure maliciós. 
Mirant-me amb el seu somriure tendre.
Havia d'anar a treballar. Quan tornés, ella m'estaria esperant.
Avui mati, quan m'he aixecat, no he reconegut la fantasma dels meus somnis.