Qui m'ho havia de dir que jo, vell-marí, quedaria embambat pel càntic de tres sirenes...Qui m'ho havia de dir que jo, acudiria a la seva cridada sotmès als seus desitjos...
Qui m'ho havia de dir, sinó jo mateix, del perill de quedar engatussat per les seves mirades...
Ni les aigües gèlides van rompre l'encanteri.
El sol, valent, rompia els seus raigs al mar omplint de llum l'aigua transparent.
Les tres sirenes ballaven al meu voltant amb les coes llampeguejant a cada moviment sinuós.
Els seus cabells llargs aixecaven onades en les aigües tranquil·les esquitxant la meva cara on es clavaven, com agulles, a la pell.
Com havia caigut en les seves mans?
Què volien de jo?
No sé quan temps van torturar-me. El meu cos estava a punt de fer fallida quan de sobte vaig trobar-me tot sol.
No hi eren!
Vaig arribar com vaig poder a la vorera de la mar. Em segué a la l'arena i respirà molt profundament.
Més tard, asseguts a una terrassa d'un bar, ho contava a tres amigues que no s'ho creien.
Els seus ulls brillaven... Reien maliciosament... I no s'ho creien!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada