El principi

Mir enrere i tot són llums i ombres,
escodriny entre els records.
Vull resseguir el fil de l'historia
però, no trob el principi.
De fet,  em deman si hi ha un principi
o, si tot, és continuació d'altra.

Mir enrere i les històries 
són entremesclades.
On és el principi?
On comença tot?
Comença quan apareixes?
Quan apareixes és també un final?
Preguntes i més preguntes i,
a cada resposta, més preguntes
I ara
                                                em deman ...

Record la primera vegada?
Record la teva primera imatge?
I sí, la record.
Record el com va succeir, 
record el perquè,
record el que cercaves,
el que volies.
De fet, jo n'era un testimoni mut
en aquesta història.
Però la imatge, la teva imatge, 
va quedar impresa
a la memòria.
Des d'aquell moment, 
des d'aquell no principi
vas ser
                                                present en mi...

I en aquesta presència, o no presència,
esperava aquell breu moment 
només per observar-te,
per veure els teus moviments,
per escoltar la teva veu, 
per gaudir del present.
I, des del meu privilegiat lloc d'estàtua,
ho aconseguia.
Dintre de les turbulències del records
trobaria més d'un somriure
dirigit a aquesta pedra que , poc a poc,
tornava a la vida.
No puc definir si va ser el principi de res
o el final d'altra història.
Un xoc de mons contradictoris.
De dos mons distants que s'apropaven.
D'un mon on la pedra tenia vida
i, aquest, la va donar a
                                                 l'estàtua...

Mir enrere i els minuts, 
les hores, els dies...
no en són continus.
Hi ha salts, 
buits, 
foscors, 
mitjos records...
I mentre el temps passà, 
l'estàtua agafà vida.
Sense frisseres.
Passa darrera passa.
Fins que un dia ells ulls, 
les mirades, 
van coincidir.
Es van traspassar intencions, 
desitjos,
                                                  vida...

I tot es transformà en història.
La vida va ser diferent.
Ja no eren somnis,
ni anhels.
Era realitat.
No importava el principi.
Cada dia era un principi.
La vida n'era vida 
abans de la sortida del sol
i continuava després de la posta.
Érem una prolongació de la lluna,
de les flors,
del cant del ocells...
Vivíem de les gotes de pluja,
de la rosada,
dels esquitxos de los ones de la mar...
Tot era ple de
                                                  sentiments...



I així ens estimarem.
Ens dedicarem tot
l'un a l'altre.
Poc era molt i...
bastava.
Un somriure...
una besada.
Un petit contacte...
una abraçada.
L'illa es convertí en
                             un paradís...


Cada racó fou un apèndix més de nosaltres.
Ens podíem estimar en un macar
amb el run-run dels macs rodolant
per l'embat suau de les ones.
Ens podíem estimar rodejats de flors,
les de cada estació, en cadascun dels seus colors.
Ens podíem estimar en qualsevol paisatge
prop o lluny de la mar. 
A terra o a l'aigua.
De dia o de nit.
I tot continuaria si no fos perquè
no s'aturà
                                                   el temps...


Sí, al temps, no el vam poder controlar.
Sense adonar-nos
el que ens envoltava, les persones,
el paisatge, la lluna, 
nosaltres...
tot anava canviant.
Prop nostre, amb nosaltres, 
van créixer rebrots,
van desaparèixer grans soques,
ens sortiren els cabells blancs...
Sabíem que més prest que tard arribaria el
                                                               final.



No sé com escriure des del futur.
No puc imaginar-me com serà aquest.
No hi vull pensar,
sols gaudir del que ara és.
Quan arribi l'hora 
de traspassar a l'infinit,
en serà suficient, 
que el darrer,
recordi el que vulgui
                                                    recordar...

El que vam viure.
Si ho vam viure bé.
Com ens va agradar compartir-nos.
Que ens vam estimar com vam saber
i que vam arribar fins on vam poder arribar.

          I ara, des del futur,
          perquè ningú es senti enganat,
          vull dir que res del que he escrit
          és realitat...
                           llevat d'alguna cosa.