Consens

Aquests dies m'he trobat com no m'havia trobat mai. No sabia que em passava però, redéu, no era gens agradable. No coordinava res. No podia rallar de manera entenedora. No podia caminar. No podia escriure o al manco no escrivia el que volia. Els dits just tocar el  teclat començaven a espitjar tecles sense cap ordre concret. M'ho estava passant molt malament i no sabia que fer. El més estrany era que si venia algú a visitar-me quan intentava demostrar-li el que em passava no succeïa res, tot funcionava amb normalitat. Anava a treballar i tot era normal però, en tornar a casa, mitja hora després d'haver traspassat la porta, i açò ho havia ben cronometrat..., començava el captiveri. 
En primer no n'havia fet cas. La ma que no podia aguantar el got, escriure girant algun número, plegar els calcetins amb les parelles baratades... Pensava que era cosa de l'edat que m'estava marcant el que vindria. Però, a poc a poc, tot anava fent-se més gros. Quasi bé era difícil aconseguir menjar o beure. No podia posar la rentadora i estendre la roba ja m'era impossible. Quan intentava planxar. la cremada estava assegurada. No escriuré res del tema de la neteja personal perquè és incomentable. Començava a estar preocupat. Molt preocupat.
Havia d'intentar fer les coses dins la mitja hora de marge que tenia i, si no, sortir al carrer durant una hora, que era el temps que més o manco em feia falta, per tornar a gaudir de mitja hora de normalitat de nou.
L'únic que em reconfortava era que ho havia estat passant sense que ningú no s'entemés però també havia fet que en tanques més en jo.
Internet no en donava cap resposta i açò que n'havia fet moltes de consultes i, mira per on, em va venir la inspiració a rel de la campanya electoral, quin doll!.
Estava escoltant no sé què de que fer a Europa quan un candidat va anomenar la necessitat del consens entre... Aquí no vaig poder seguir escoltant. El braç esquerra, com si algú el forces, va estirar-se cap a la televisió fent força per arribar-hi mentre el dret l'agafava i el volia tornar al seu lloc. La boca volia dir cosa però els llavis no s'obrien. Un peu va començar a anar cap a rascar l'orella quan aquesta no tenia picor. I jo no podia fer res per a controlar-ho! La por va ser gran. Com vaig poder vaig apagar el televisor i prengué una infusió de til·la. I després una altra.
En estar més tranquil vaig intentar rumiar el que estava passant però no ho entengué. 
Una cosa semblant em va passar unes quantes vegades i sempre era el mateix. En sentir la paraula consens el cos començava a fer coses estranyes, cada part d'ell pel seu compte, sense coordinació. La til·la es va fer imprescindible.
Tornà a rumiar, que significava el que m'estava passant i tornà a Internet. Volia saber com arribar al més profund del meu interior. Allà on comença tot. Volia trobar el que s'havia desbaratat, entendre el perquè i, si pogués, tornar-ho a deixar com estava abans.
Vaig deixar la ment en blanc i que l'electricitat interior corregués lliure. Sense cap direcció concreta. No hi havia fronteres. Després vaig engegar el cervell per començar l'escàner i anar revisant  part a part. Cap problema. En acabar aquesta funció intentà dirigir petites ordres de manera que cada part fes el que sap fer i tampoc trobà cap problema. 
Mentre em mantenia en aquesta situació de trànsit, vaig intentar que el cos fes una feina en concret, una, sense definir i, quin desastre. El caos va ser total. Cada part del cos va voler fer la serva sense tenir en compta el que intentava fer la del costat.
Ara ho entenia! Bé, no. Ara entenia el què, no el perquè. Ara entenia el que em passava quan sentia la paraula consens. Consens era el que necessitaven les parts integrants del meu cos per a anar en el mateix sentit però, perquè s'havia des-coordinat tot ni com tornar-ho a coordinar, no ho tenia gens clar.
Vaig reclamar que actues la consciència, que m'ajudes a posar pau. Li donà tots els poders necessaris i vaig dormir-me. 
Al despertar el cap estava calent. No el front, el cap. Passaven idees, pensaments, records, vivències. Grans números, votacions, acords, necessitats, boicots. Estava com a marejat. Em tornà a dormir.
Al despertar vaig notar picor al nas. Vaig rascar-me. Era quasi fosc. M'aixecà per encendre el llum i em preparà el sopar. Tot era normal. Com si res del que m'hagués estat passant tots aquests dies hagués estat realitat però, si que ho havia estat.
Encengué el televisor. Hi havia un debat sobre les eleccions. Vaig voler apagar-lo tot d'una però no hi vaig ser a temps, dues vegades seguides es va dir la paraula consens i... no passà res. 
Em tornava a sentir nou. Com si m'haguessin fet un resset informàtic però no, només és que totes les parts del meu cos han aconseguit el consens i ara funcionen com un de sol.