Lluna
He mirat la lluna aquests dies.
N'era grossa. Plena. Prop...L'he fotografiada, com altres vegades.
He escoltat i llegit el que en deien,
fins i tot què, quan n'és plena,
no en sabem de què.
Però sí que ho sabem.
Sí que ho sé.
N'és plena de llum fins a vessar.
De llum que guia animes cap al seu repòs...
De llum que ens xucla l'essència de l'esperit
i l'escampa per a tot arreu
fins a fer arribar-lo on, el desig, l'espera.
De llum de vida i de mort.
I jo, després del ple, cada dia,en prenc un poc d'aquesta llum
fins omplir-me a rebentar.
Després, esper que ella es recuperi
per a repetir, de bell nou, el cicle.
I és que, per jo, per a molts...
la lluna n'és un rebost d'il·lusions.
1 comentari:
Sempre has tingut debilitat per sa lluna plena, de fet és sopars ja són coneguts quasi bé arreu del món. Sa lluna et dóna molt de joc, escrius, fas fotos, que en deus tenir un futimé de fetes, en definitiva t'inspira.
Si feim una suma de, fotos, poesia, sentiment donaria com a resultat un nom = Lluís.
Una besada
Guau!!
Publica un comentari a l'entrada