Qui ho havia de dir...

Els animals m'agraden al seu lloc natural.

M'agrada observar el vol dels ocells, escoltar el seu cant...

el ball de les papallones...

el treball de les formigues...

els esquius peixos a la mar...

Però no m'agrada en-cuidar-me'n de cap.

No en vull tenir cap d'animal, 

ni que sigui dissecat. 

Admet, com no, que hi hagi persones que sí

vulguin tenir-ne. És la seva opció, no la meva.

Però, ves per a on, l'altre dia, a la posta de sol,

quan la lluna just es mostrava, 

ja al moment de desaparèixer,

un só va cridar la meva atenció.

Era un meeu suau, fluixet, just un murmuri...

Vaig dubtar... Seguesc el meu camí o mir el que hi ha?

Però jo ja sé el que hi ha...

Torn sentir el meeuu. Melós. Molt melós.

M'hi atrac, és una moixeta.

Una moixeta que em mira amb ulls de moixeta perduda.

Li atrac la ma i s'hi acosta. Té un pel mol suau.

S'acarona cap a la ma, cap el braç.

L'agaf i en atracar-la torn veure la seva mirada...

una mirada de moixeta perduda...

S'acarona cap el meu cos i em mira, em mira...

M'he transformat!

Ja no som aquella persona que no vol tenir animals.

Ara...

─Miau.

...som un moixet!

─Meeu...

─Miauu!