150426

Era diumenge, dia 26 d'abril per especificar. S'havia fet una nova convocatòria del grup Xanu-xanu per anar a caminar. Feia un parell de mesos que, ja fos per un o altre motiu, no havíem quedat. Per sort no hi ha frisseres. El camí no es mou. Ens espera.


Per no perdre el bon costum quedarem per a saludar al sol al naixement del dia. Aquest però es va fer pregar. Així i tot ningú ens llevà que ens ho prenguéssim bé. Cafè, coca, bona companyia, un paisatge encisador, la mar en calma, les gavines alçant el vol...
Era hora de caminar si volíem arribar a hora. Ens marcam una ruta. Un principi i un final, ves quin remei! Però no ens preocupa gaire cosa més. El que intentam és gaudir del que veim. De conèixer un poc millor el que ens envolta, conèixer la terra que trepitjam, el que hi creix, el que s'hi ha fet, el que altres ja no veuran...

Ja hi som tots i podem partir. Avui començam un tros enfora del Camí de Cavalls, prop de la Mola. Terres de Sant Antoni. Som a una zona que en geologia en diem la Menorca fosca. Lloselles i gresos en fan una costa retallada, amb puntes que s'endinsen cap al mar, senyes pels pescadors, amb raconades plenes de còdols rodats pels embats dels temporals: els macars. 
Zona que per un o altre motiu té la seva història. De vegades visible al ulls inexperts, d'altres es necessita l'ajut de qui ho sap.
Nosaltres caminam, miram, comentam... I tot i ser inexperts ens contam històries sobre el que veim. Històries que, pot ser, no siguin certes, però que ens són creïbles i, amb açò, ja ens donam per satisfets.


No hem arribat a sa Punta de ses Àguiles i ja ens hem aturat unes quantes vegades però és que la vegetació està exuberant. 
Els botó de foc estan florits formant vertaderes catifes d'un groc intens amb les seves flors. 
Les formes erosives de nius d'abella també ens criden l'atenció...
El Passadís de de ses Àguiles, forat del que no ens hem sabut donar una explicació raonable i que deixam pendent per a una altra ocasió.
Es Cap Negre. Amb les restes d'una bateria militar. Es Clot d'en Mora, On no passa més, la Plana, es Murtar...

Els petits detalls ens fan aturar, observar.
Un veu una cria de gavina al penyal i tots intentam veure on és. Mentre, observam els dos Carpobrotus. El de flor blanca i el de flor rosada. Seguim amb les catifes de flors grogues però ja no són botó de foc, des de fa estona son argelagues.
Al Murtar entram en zona urbana tot i que encara queda la fisonomia de les primeres casetes construïdes ja fa més de cent anys.
Per sa Mesquida no feim cap aturada especial tot i que té elements per fer-ne més d'una. La torre, els blocaus, les casetes... Però no ens aturam.
A la platja ens miram el Pa Gros però el deixam perquè altres en coronin el seu cim. Des d'aquí si seguirem el Camí de Cavalls.

Poc abans d'arribar al macar de Binillautí veim una mostra viva de com Menorca va tornant més petita. Ens demanam, i la pregunta queda en l'aire, quant de temps podrà resistir...

És curiós però en entrar a les terres d'aquest lloc hi ha un altre canvi de catifa groga. Ara és d'ull de bou. Sí, ja sé que haguéssim pogut anar anomenant moltes altres flors que ens anàvem mirant i fotografiant però, si ho féssim, no acabaríem.

Des que hem sortit de sa Mesquida hi ha més gent. Gent de casa i de fora. Gent que va i que ve. Gent, que com nosaltres, s'atura per mirar el paisatge i, perquè no dir-ho, per recuperar forces després d'un maleït coster empinat.

Abans de baixar al macar de Binillautí miram terra endins on encara hi ha les restes d'una antiga explotació de cria d'alevins de peixos per a vendre després a una piscifactoria. També es pot observar una sínia encara ben conservada. No hi anam. Ens queda un poc fora de camí i, a més, encara no hem aconseguit que el temps s'aturi.

El sol, tot i que moltes estones està amagat, cau amb força. Fa calor. El pou encara aguanta. Record que fa anys, en romandre al blocau, en fèiem servir l'aigua per a tots els menesters. La caseta està emblanquinada i tancada. Seguim. Deixam el macar. La caleta de Binillautí no és enfora.

Algú manté amb condicions la caseta i magatzem per a la barca. Miram cap a sa Galera però sabem que no serà avui que ens hi acostarem. Un altre dia caminarem per aquell tram de costa. 

Ens queda el coster més gran, el coster cap a sa Cudia Nova. En aquest si que bufam! El final de l'excursió és prop.
Ara som terra endins. Ja no veim la mar. Sí veim però un mar de vegetació. Un mar verd i daurat. 

En arribar a la barrera que posa fi al nostre camí repassam el que hem vist, el que hem fet. Esperam no estar tant de temps per a tornar a fer una altra excursió. Hi ha tan per a veure, tant per a conèixer...

Sabem també que si tornéssim a fer aquest mateix d'aquí un temps res seria igual. No veuríem les mateixes flors. No veuríem els mateixos ocells. Ens fixaríem en altres detalls de les pedres. Fins i tot nosaltres seriem diferents.
Per açò és tan important la vida. Cada dia començam de nou...