Por de tu, por de mi,
por dels homes que no volen la nit...
(Raimon, 1967)
Mir per la finestra i mir,plourà, no plourà?
No mir si hi ets, ho sé.
Surt al carrer i mir.
Camín. Coincidirem?
Segur que no. Ho sé.
El sol despunta per l'horitzó,
la claror del dia guanya la foscor,
l'ànima creix junt amb l'esperança...
Les hores passen,
cont els minuts,
els segons. Avui?
El sol ha voltat l'esfera,els seus rajos, ara, són suaus,
les possibilitats s'esgoten...
Sona el telèfon. No, no ets tu.
Torna el vespre,
alguna cosa és dins jo,
m'estreny, m'ofega...
Demà, segur serà demà!
Un somriure forçat em neix a la boca,
demà, segur serà demà...
A les pors, diuen, se les ha de combatre
o aprendre a conviure amb elles.
A casa, en tenc un armari ple...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada