Caquis

Caquis

No sé per què m'ha vingut aquesta paraula a la ment però de fet, fa dies que em roda. Potser és perquè, des de fa un temps, no trobes, a les botigues, aquells fruits vermells, fràgils, dolços... que tants records d'infantesa m'evoquen.

I sí, tenc el record d'un arbre gros, molt gros -s'ha que dir que jo era més petit, bastant més petit-, que omplia una part important del pati de la casa on habitava i que, quan arribava la tardor, dins la fullaraca verda anaven apareixent unes boles vermelles de les quals en donàvem bona compta. Eren grossos, dolços, fràgils i bons, molt bons. Record també que, quan les boles eren de color verd, solíem enverdinar les parets blanques del pati amb gran disgust per part dels pares. Era un moment de rifa de galetes!

També record l'arbre de davant del casat des Canaló on, el recordat l'Amo en Joan, ens en deixava agafar per menjar quan coincidia la nostra estada a la casa i el moment de maduresa del fruit.

I sí, el Diospyros kaki, és un fruit que m'agrada i molt. Però l'autentic, no aquest que trobes ara tractat, que no és que no sigui bo però, no és el mateix. M'agrada l'original, sense complementar i, m'agrada tant que, de fet, n'he regalat algun arbre tot pensant que, com més n'hi hagi i, sobretot, proper, tindré més possibilitats de gaudir-ne. I ara, que s'atraca temps de presents, no descart el que insistesqui amb regalar el mateix.

Pens però, que he de modificar les condicions. Estic per només regalar el noranta per cent de l'arbre. Pot ser, així, garantiré la propietat d'una part del fruit. No sé per què m'ha vingut aquest pensament...