Poal
d'aigua
El
poal era buit, ben eixut.
Feia
estona que no l'emprava. El mirava sovint però el deixava al lloc on
estava. Ni nosa feia de tan decantat que el tenia.
Fa
uns dies l'he anat mirant més assíduament. Amb més interès. Com
si em fes falta alguna cosa...
Al
final m'he decidit. He agafat el poal i he anat a cercar aigua. Sabia
que em costaria un esforç perquè no era aigua de l'aixeta que volia
jo. És aigua del mar de les paraules i, aquest, queda un poc més
enfora.
Amb
la suor al front i bufant bufant de calor, hi he arribat. L'he mirat.
Era ple a vessar. Quasi podies llegir-les sense haver d'agafar-les.
He mirat una estona i, després, amb el poal he remenat un poc perquè
quedes ple amb paraules de tots els costats. De paraules llargues i
de curtes; amb majúscules, cridaneres i suaus, signes d'admiració,
comes i punts...
He
cregut que amb un poal en tindria prou i, després de descansar, he
tornat a casa per a posar-les en ordre.
Per
tornar sí que he suat! El poal pesava com no m'havia pensat.
Quasi
a cada passa anava notant els esquitxos, en ferir-me les cames, de
les que volien fugir. D'alguna m'ha sabut greu, crec que l'hagués
pogut aprofitar. Així i tot, en arribar, el poal era gairebé ple.
He
posat el poal enterra i he esperat que les paraules quedassin en
repòs.
He
posat les mans al poal per a agafar-ne una embosta per rentar-me la
cara però les paraules s'han esvaït entre les juntes dels dits i
han arribat buides. Només unes poques he pogut llegir: perseverança,
paciència, insistència, imaginació... i poca cosa més.
En
tornar-ho intentar he tropissat
i he fet caure el poal. Totes les paraules s'han diluït per terra.
Uf!
Ara tenc vessa de tornar-ne
a cercar un altre.
Pot ser, un altre dia...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada