Casuart

Fa un temps que el cos es nega. El cervell és incapaç de donar les ordres oportunes a les mans perquè realitzin les operacions adients per a treure, ja sigui d'una pedra, ja sigui d'un tros de llenya, una figura. No, no confondre. No som cap escultor ni res que s'hi assembli. Només és que m'agrada jugar amb les formes i, si s'escau, baratar les que hi havia en un principi per unes altres que, suposadament, tenen una línia més harmònica. Açò, clar, des del meu individual punt de vista.

Normalment deixava la pedra o llenya damunt la taula de treball i l'anava mirant. De vegades una sola mirada ja em deia el que s'hi amagava baix el gruix de la matèria. Altres l'havia de mirar diverses vegades, dies, fins i tot. Tocant-la, girant-la, deixant-la descansar... Fins que venia la inspiració i començava a treballar, a poc a poc, molt a poc a poc, sense frisseres, un poc cada dia o cada quan en tingués gana. Però hi havia un camí a seguir. Més prest o més tard, més bé més tard, sortia a la llum el treball realitzat. Una figura simple al que hi havia dedicat un grapat d'hores sense cap pretensió específica.

Ara però, ja fa temps que tenc una pedra damunt la taula i no hi veig que amaga. Estic segur que la figura hi és però no sé trobar-la. Mir i mir i torn mirar. L'he girada diverses vegades, manyuclada, raspada... però, res de res.

Arrib a la conclusió que sí que vull crear, per tan he de cercar ventura a altra part, a altres matèries i, mira per on, he trobat l'art casual. L'art que no és cercat però que expressa alguna cosa, fins i tot sentiment.

Sí, ja sé que una de les definicions de l'art és que sigui creat i, per tant, podríem discutir fins a on o a què en podem considerar creació. En aquest cas és la casualitat qui ha creat la imatge però, ningú podrà discutir que la foto l'he fet jo.