La mort

 

 La mort

Duia la mort enganxada a l’esquena i, ella, a la vegada, hi duia la seva falç.

No. No havia arribat l’hora encara, o açò em va dir quan es va presentar, però tot estava a punt.

-Tranquil, primer vull saber més de tu. A més, acab d’arribar d’uns dies trafegadors i no vaig per feina.

Tranquil? Jo havia quedat blanc i sense paraules. Tenir aquell sac negre amb caperutxa on no es distingia res i de la qual només en sortia un lleu xiuxiueig, però que al cervell ressonava estrepitosament, no era precisament per estar tranquil.

-Deixem que m’acobli i tot serà més fàcil.

I, sense adonar-me’n, ja la tenia enganxada a l’esquena. Jo no sabia que fer ni si podia fer res. La suor m’empopava la pell. No sé com no em vaig compixar.

-Que no creus que hi ha molta altra gent que pot partir abans de jo?, vaig gosar a dir. Va somriure, almanco m’ho va semblar, ja que d’ella només veia foscor i dos petits punts vermells que valia més no mirar.

-Em caus, simpàtic!

-Axuxí! Ara resultarà que té sentiments aquesta, vaig pensar. I sí, no sé si tenia sentiments, però llegia els pensaments com si ho hagués pronunciat en veu alta.  

No sé quant de temps em va tenir escorcollant per a dintre del cervell. Tampoc sé què cercava ni que pretenia. Jo m’anava tranquil·litzant. La falç estava aturada i no semblava la vulgues emprar en aquells moments.

Al cap d’una estona va fer-me entendre que no frisava amb jo. Que jo seria el seu suport de descans i que arribaríem a un acord entre nosaltres abans del fatal desenllaç. Ella aniria fent la seva feina a la vegada que jo podia anar fent la llista de les persones que considerava havien de partir abans que jo. Que ho estudiaria i, mentrestant, jo en seria el seu descans.

No, no era feixuc dur aquesta càrrega. De fet, i d’alguna manera, em reconfortava saber que podíem anar agafats de la mà, diria millor de l’esquena, sense por a no arribar a l’endemà. La meva llista seria llarga, molt llarga.

De fet, només amb la llista de persones i la feina que amb aquesta implicava, pensava que hi hauria mort i Pere per molt de temps.

Bastava obrir un diari qualsevol o escoltar les notícies d’un dels mitjans de comunicació per a saber que hi havia feina d’embarg. Que no tindria problemes per a justificar que moltes altres persones feien més nosa que jo en aquest món.

No, no cada dia hi havia les mateixes notícies, però sí moltes de semblants i, per la llista, ja servirien. Alguna, encara que no sortia cada dia, sí que ho feia cada dos per tres, i deixava clar que hi havia unes problemàtiques importants que possibilitava que el nostre acord, que la meva llista, tingués raó de ser. Per la meva part, i de manera interessada, intentaria que ho fos de llarga. A més, qui s’atreveix a  discutir amb la mort?

 

 

Amb els temes de les notícies no m’era fàcil posar-me en la pell de la mort. Com ho feia ella per decidir quan i per què decidir a qui toca? Com saber quina podia considerar havia de ser primer que jo? I n’havia de trobar moltes per donar-me més temps... Era important pensar en una relació què, per ella, fos més rellevant que no ho era jo. Jo podia tenir uns criteris, però a la fi, qui decidiria era ella. Així i tot, dintre les meves possibilitats intentaria influir-hi. No tenia clar quina havia de ser la primera feina, quina era la més considerable o la més urgent. Ja dic, agafant qualsevol diari o noticiari hi trobaves tantes coses que et feien esgarrifar que era difícil posar fil a l’agulla i decidir un ordre, però, era important guanyar temps. Molt de temps.

Així i tot, vaig intentar que establíssim unes petites normes. Si ella havia de ser a la meva esquena, el llistat només ho seria de persones properes, i això en dificultava una mica la meva intenció de fer la llista llarga perquè,  no podia jo, ara, començar a viatjar per tot el món, perquè ella pogués desenvolupar el seu comès. Per tant, havíem d’aclarir el què, el com i quan. No n’estava convençuda, però al final va admetre que jo no tenia les seves mateixes possibilitats de borinar-me pel món. Decidí que aniria compaginant el seu treball prop i enfora, i que  en aquest cas, deixaria la marca a l’esquena per a, just en poder  tornar-hi,  i a la vegada, que jo ho sabés que tornaria. -Un contracte és un contracte- va dir.

Vaig començar a fer llista de les coses properes que, per jo, era important se’n fes càrrec. No sabia si per ella ho seria important, però per provar no es perdia res. Una de les primeres coses que em van venir al cap van ser els maltractadors. Primer vaig pensar amb les dones assassinades per les seves parelles o antigues parelles, però després ho vaig obrir a qualsevol mena de maltractament. Ningú té dret a fer mal, perquè sí, a una altra persona.

D’aquesta apreciació va sortir el tema de les guerres, dels abusos d’alguns països envers altres, de l’abús de poder d’alguns dirigents vers el seu poble... Rússia amb Ucraïna.  Gaza i la massacre salvatge del seu poble per part dels israelians. De la fam a Àfrica amb tots els seus conflictes tot i que, avui, no en són notícia. I és clar què, sí a aquest continent no hi passes res, ningú en voldria fugir i no hi hauria tanta migració. Dels talibans i de la pèrdua de drets per part de la població civil, sobretot de les dones que queden relegades a meres criades del seu marit i del sistema.

Aquí va sortir el tema religió però... Hi havia molt de pa a tallar per començar una discussió filosòfica d’un entramat de creences que pel bé de la humanitat no feien més que posar en solfa a les altres, per dir-ho molt simplificada i finament, que fins i tot alguna, no tenia cap repar en matar.

Clar, després d’aquestes possibilitats de feina seva, jo podia aportar poca cosa. Vaig notar que hi havia dies en què no duia cap carrega a l’esquena i, vaig suposar, era a fer un tomb per anar aclarint temes i posant a algú a una altra dimensió.

De fet, en cap moment em va dir que feia ni com funcionava açò de la mort. Jo no vaig gosar demanar-ho tampoc. Tot i això, en tenia curiositat. Perquè du la falç. L’empra? Com?... No, no fa gens de gràcia. La veritat és que impressiona i pensar que amb un cop et pot deixar sense cap o amb el cos esmitjat... Escarrufa.

Quan tornava a tenir el pes a l’esquena no em feia cap comentari. Deixava que fes la vida normal només que de reüll me la mirava. Feia cara de pocs amics!

Després d’uns dies tornava a posar-se en contacte amb jo com si res no hagués passat. Em tornava a demanar per la llista. De tant en tant la trobava més neguitosa, com si volgués frisar i m’atabalava amb missatges al cervell. Has pensat amb açò? I d’aquell personatge que en trobes? Me l’enduc?

Jo continuava amb les meves genèriques llistes. Li exposava les meves raons què, per altra banda, sabia que eren com a molt personals. No per les persones en si sinó pels temes que proposava. Per jo, tothom té dret a viure i, per viure, hi ha unes necessitats. S’ha de tenir una terra on poder desenvolupar la nostra personalitat i, aquesta terra, s’ha de compartir amb altres éssers vius els quals necessitam, i que ells a la vegada també tenen les seves necessitats. Cada vegada que es malmet un tros de terra, cada vegada que es contamina més l’aire o l’aigua, tot se’n ressent i encara que no sempre es veu al primer moment, més prest o més tard es pateix, ho patim.

Així vaig anotar els que contaminen; els que malmeten la terra; els que emprem més recursos dels necessaris sense pensar amb el demà; els que se n’aprofiten dels altres, ja sigui a través de mentides i enganys com els que exploten a altres persones i aquí, ja no dic de l’explotació infantil.

Per arrodonir la llista vaig afegir-ne una de polítics corruptes i una de poders fàctics: poders econòmics, grans corporacions... Tant l’una com  l’altre perquè els seus components no volen veure més enllà d’un interès immediat i mal entès. El dia, que arribarà, s’hagi malmès la terra també  els afectarà a ells igual que als altres. Dels aprofitats que de les desgràcies i mancances d’altres en treuen profit sense importar-los deixar a les altres persones en la més absoluta misèria...

I així, una llista de mai acabar.

Un dia em va dir prou. Que ella anava fent i que no podria acabar amb tota la feina. Em va acollonir! Em va dir que havia estat un plaer haver treballat conjuntament amb jo. Que estigués tranquil. Que no notaria res.

I la mort, es va morir.

 

 

 

********

 

Aquest escrit es va presentar al Premi de narració curta illa de Menorca. No va ser considerat. Potser hi havia massa imaginació o, potser, massa realitat. També podria ser que fos a l’inrevés. No puc descartar que sigui perquè no està ben plantejat. Que les paraules no estan en la seqüència adequada o que hi falten paraules que jo no vaig saber trobar. No puc descartar que simplement hi hagi escrits millors (almanco pels ulls dels membres del jurat). Serà un altre, o no.

Per cert, la mort mor perquè Pere no vol morir i perquè no feia puta cas de la llista.