Excursió... o no.

 Era, en principi, el dia assenyalat. Era la segona vegada que havíem previst fer l'excursió d'un petit trosset de la costa menorquina. El vent no havia deixat de bufar en tot el vespre. Segons les prediccions meteorològiques era el que s'esperava. Hi anirem o no hi anirem.
Una cridada telefònica podria donar llum però, el to de veu que surt a l'altre terminal no és bon auguri. ─Espera que em desperti i et dic cosa. 
─Avui de caminar, res de res. Dia de foganya. Vosaltres que fareu.
─I no ho sé, pot ser alguna foto del mal temps o anar als bufadors de ponent a veure el que fan...
Ja som partits cap a la posta tot esperant que la simpatia ens ajudarà a que ens convidin a berenar.
Increïble. En una quantes hores hem arranjat el mon. Per que no ens fan cas el que tenen la possibilitat de fer-ho és una cosa que no he entès mai.
Segur que els bufadors han tret aigua i xiulos com no seria bo escoltar però no ho hem comprovat. N'hem tingut prou en aixecar-nos de la taula del berenar per anar a cercar la taula on confiam dinar.
Dit i fet. Les úniques caminades han estat per entrar i sortir de la casa al cotxo i d'aquest a la casa. 
De tan en tant una polisquella prima, de vegades pedra, ha acompanyat el dia.
De tornada a casa me n'adon que no he intentat, ni siquiera, fer cap fotografia.
No tot ha estat, però, debades. Les filosofades compartides, les rialles i la companyia ha estat motiu suficient per haver guanyat un nou dia, encara que només uns dos-cents metres de camí no era el que en principi estava previst.
Un altre dia serà.

Sequera

Plou però, el torrent, és sec. Res ajuda a omplir el seu cabdal. I mira que n'hi ha de material però, aquest, no aboca on cal.
No sé que fer. No sé com fer.
He esperat un temps prudent per a veure si alguna cosa baratava i... no!

Plou, però el torrent segueix sec.
Potser he d'esperar un poc més. 
Qui sap si en un moment o en un altre em vindrà una riuada de paraules i omplira de nou els torrents de la imaginació del meu cervell.

Entrevista

L'altre dia, de casualitat, em van fer una petita entrevista. Quin desastre.

De casualitat, perquè volien entrevistar a persones mercadalenques per a saber com celebren les festes a la població i, en aquell moment, tot i ser a l'entrada del Centre Polivalent des Mercadal, no n'hi havia cap d'allà. Un ciutadellenc, un lleonès i jo. Quines coses. Però així i tot ens van entrevistar.

─Res, una pregunta sobre les festes.

Una? No!, no sé quantes. Eren preguntes senzilles però sobre un tema que no tenc clar com reaccionar. Nadal, Cap d'Any, Reis... fills, records, regals, celebracions...

A cada pregunta contestada en venia una altra. El meu cervell cercava alternatives al desig de resposta que tenia a la punta de llengua, quan la tenia, intentant trobar una frase que pogués ser el que en diuen políticament més correcte. Només en una la llengua va ser més ràpida que el cervell i, a la pregunta de que desitjava per l'any que ve, la resposta va ser: eleccions ja!. El periodista va somriure i va seguir demanant sobre Nadal.

Quin desastre. Per intentar ser correcte amb el que per a molts signifiquen aquests dies no ho vaig ser amb jo. Quedava bloquejat per dir el que em semblava podia dir però què, a la vegada, no era exactament el que pretenia dir.

Reconec que hi ha una cultura nadalenca que va més enllà del seu significat religiós però és què, així i tot, de cada vegada em cauen més feixugues aquestes festes per no dir altres coses. Només el canvi d'any, i sense tanta parafernàlia te, per jo, un sentit per a la celebració.

Al final vaig desitjar un bon any per a les persones de les illes. A dintre meu, però, n'estava eliminant un bon grapat de noms de la llista.

Encara sort que el musical del Club Vidalba, motiu pel qual era as Mercadal, va ser un èxit.

Despertar

M'ha agradat, avui, en despertar, trobar-te al meu costat.
M'ha agradat sentir el contacte del teu cos, nu, amb el meu, com si ambdós fossin una prolongació de l'un amb l'altre.
M'ha agradat observar, com si d'un guardià que vetla pel teu somni, la teva tranquil·litat reflectida a la cara, la teva respiració pausada, la pau de qui no te cap motiu per fugir.
M'ha agradat l'estranyesa de trobar-me en aquesta tessitura. 
M'ha agradat ser present en el moment en que feies aquells moviments previs a obrir el ulls, els petits estiraments abans d'iniciar el dia...
M'ha agradat veure, que després de la cara de sorpresa al trobar-me al teu costat, aquesta baratava per a transformar-se en un somriure acompanyat d'una abraçada i un senzill ─Bon dia─
M'ha agradat...

M'agraden aquests despertar en els somnis.

Ahir vaig mirar la lluna

Ahir vaig mirar la lluna

Feia temps que no ho feia. Va ser just un moment però, la mirà. Vaig returar les meves  passes, aixecà els ulls i la contemplà. Seguia igual que sempre. Vaig sentir una alenada d'aire pur, renovat, que reinflava els pulmons i feia reviure amb un pessigolleig tot el cos. Em va treure un somriure.

Ella n'era la mateixa i jo, pot ser, també, només un poc més vell. Ara ja no mirava la lluna. Em mirava a l'interior. El present, el passat. Sentia el seu acaronament. Redescobria el seu poder. Al davant tenia la tiranya il·luminada. S'albiraven costers amunt i avall, parets amb portells oberts i tancats. El futur n'era ple de sorpreses, alegries i entrebancs. I només havia mirat la lluna just un moment.

Avui, la tornaré a mirar.

Abstrac

Que és una cosa abstracta? 

Una manera deforme de mostrar o veure les coses o, res de res i és sols una casualitat? 

Una invenció humana o una còpia de la naturalesa? 

Te la naturalesa coses abstractes o totes obeeixen alguna llei massa vegades desconeguda per a nosaltres?

No, no ho sé. Més ben dit, no en tenc ni idea però, quan he retrobat aquesta fotografia, el cervell m'ha començat a bombardejar amb fantasioses imatges, amb miralls, amb records, amb ...

He tornat a mirar la fotografia i he vist reflectit una imatge perfecte de la meva vida.

Cimentera de Santa Rita

Forn

Fa uns dies, de pagès, com diria algú, vam anar d'excursió, de la ma d'Amics des Museu, a la cimentera de Santa Rita.

Forn

Feia temps que no hi anava. Record que fa una trentena d'anys, quan amb uns quants companys sortíem per a observar les roques amb les que és formada Menorca, hi havíem anat alguna que altra vegada. 

Eren altres temps. Els camins no estaven tancats amb candau. Podies travessar pel camí d'en Kane sense trobar cap barrera. 

Ja ha plogut molt des de llavors. 

Trituradora

El dia no acompanyava gaire. Amenaçava pluja però, açò, no ens aturà. 

Producció

L'excursió va contar amb un guia, en J.L. Torres, que ens explica el que fins ara havia recollit sobre la cimentera, la seva explotació, la seva història... Com que està preparant un treball sobre el tema, no és qüestió, aquí i ara, de treure dades. Esperarem a que el treball vegi la llum.

Forn antic

El sol, les explicacions, els participants, les imatges que es van poder captar... Un poc tot, va fer del diumenge, un dia ben aprofitat.