Ho saps...

Ho saps...

Ho saps abans,

ningú t’ho diu

però, ho saps.

Notes que et consumeix

que, de cada vegada,

n’ets manco tu.

No ho pots evitar...

Hi ha res més enllà?

T’ho demanes

tot i que, en saps la resposta.

I ara?

I, mentre...?

I...

Per aquells que ja ho saben.

Ulls closos

Ulls closos

El primer que vaig sentir va ser:

─Ha obert els ulls, avisa la infermera!

El llum del sostre i tant de blanc al voltant em va molestar. Vaig voler girar-me però no vaig poder. A més, en intentar-ho vaig notar una forta punxada al braç i que algú deia en veu forta:

─ No el borinis, dus és sèrum!

No entenia res. Prest però, envoltat de la família em vaig adonar d’on era però, per si de cas, m’ho van dir...

─Tranquil, ets a l’hospital però, ara que ja has obert els ulls, tot anirà bé!

Devia posar cara esglaiada perquè, “tranquil”, m’ho van repetir vàries vegades.

Els mirava demanant, sense dir res però, demanant.

Va venir una doctora acompanyada d’una infermera. Em va prendre el pols, m’enllumena els ulls amb una llanterna mentre em demanava que la vista seguis la llum..., em va dir més coses que no vaig entendre i..., no sé quantes coses més.

Una vegada tornat a la normalitat rodejat de la família m’anaven posant al dia, de manera un tant atropellada, ja que tots volien dir, del que passava.

Pel que es veu, feia dos dies que estava ingressat a l’hospital. Havia tingut un accident de cotxo a Santa Àgada. Què, a la feina, quan era hora d’acabar la jornada i no havia tornat, i que no contestava les cridades al mòbil, van  activar el protocol  d’accidents i me van localitzar al camí de Santa Àgada amb el cotxo bolcat amb jo a l’interior. No semblava ferit però estava inconscient.

El meu cervell anava recopilant tota la informació que em donaven i cercava les imatges internes del què.

Va ser prest que vaig comprendre el que havia passat. Als darrers temps hi havia pujat moltes vegades a dalt la muntanya amb el vehicle, sempre amb els mateixos acompanyants i,  aquests,  m’havien fet, moltes vegades, el mateix comentari. -Ja deus saber el camí de memòria, ho podries fer amb els ulls tancats... Ho havia sentit moltes vegades i, així, el darrer dia que hi vaig pujar ho recordà. Anava tot sol i..., perquè no provar-ho. Quan baixava, ho vaig provar. Primer ho vaig fer a peu per poder recordar tots els petits detalls. Després, ja dins el vehicle, només vaig haver de tancar els ulls i...

La infermera va tornar amb el responsable del servei de Riscos Laborals el qual em va demanar si recordava res...

─Jo?, no, no, no record res de res, no sé què devia passar...

Sa coveta perduda

Sa coveta perduda

Aquesta història, és una manera de dir-ho, va començar el 2009; concretament el dia tres de novembre, un dimarts.

Bé, fos pel que fos,  feia una caminada per es Pas de s’Illa, des de la punta de Fra Bernat cap a ponent. No record cercar res en especial. Hi ha una petita necròpolis, restes del que va ser el cordó de vigilància de quan l’illa dels Coloms va esdevenir llatzeret, alguna resta d’estructures militars d’aquestes que trobes voltant l’illa i, crec, que res més.

Com sempre, vaig fent alguna foto què, després, intent arxivar amb la seva referència concreta, ja sigui un element de patrimoni històric, una flor, un animaló, un paisatge o el que sigui. Va ser al moment que intentava classificar les fotos que em vaig adonar que una d’elles, la d’un petit hipogeu, era nou, no el tenia fitxat a aquest! Bé, ja hi tornaria per a situar-lo en coordenades i fer més fotografies, ja que només en tenia una.

Bé, fos pel que fos, no hi havia tornat.

Fa un temps, no gaire, en netejar informació per a l’inventari espeleològic de Menorca, ens vam trobar amb la referència d’aquest hipogeu però sense dades.

I ara...?

Ja no recordava res! Però res de res. Havia de tornar a la zona a cercar-lo i documentar, amb coordenades i fotografies i, millor, amb planimetria, però, primer, s’havia de localitzar. Tenc unes bones referències. Compt amb les fotografies anterior i posterior.

La fotografia anterior és feta des de davant d’una petita cova natural però que sembla té parts modificades per l’home, molt possiblement en temps antics i que, avui, s’empra per a posar-hi trastos. D’una foto a l’altra, hi ha un temps màxim d’un minut.

La fotografia posterior és feta cap el pati de la cova ocupada, just al costat de la coveta dels trastos. Per tant, indica una ruta circular. D’aquesta foto a l’anterior hi ha un màxim de dos minuts. O sigui, que en un marge d’un màxim de tres minuts, el 2009, vaig fer les tres fotos i que la d’enmig és la coveta perduda. Fa poc, un company de fatigues espeleològiques va ser per la zona i va fer capot.

Per la meva part també hi he tornat. Més concretament hi he estat aquesta setmana i, també vaig fer capot.  Vaig rodar i rodar per dalt, per baix, a ponent, a llevant i..., res. No hi va haver manera de trobar-la.

Sembla que hauria de ser fàcil però...

Hi tornaré, ves quin remei! Potser una mata l’estigui tapant, potser no llegeix bé la informació, potser hi ha alguna cosa errada... El que sí que és clar és que aquest hipogeu existeix. Ara queda localitzar-lo.

Ja sabeu, si el coneixeu, no dubteu en passar la informació.

Només per a tu

Només per a tu

He escorcollat,

a través de la teva mirada,

el més profund dels racons

tot cercant el rebost dels records

dels nostres encontres

trobant, només,

minses miques,

simples pinzellades,

de la nostra història.

Hauré de bombardejar aquest racó

amb tot de sensacions,

anhels, sentiments, imatges, lletres, desigs...,

i tot el que s’ha de menester

per tal que, en el pròxim encontre

la besada,

no sigui una per galta.

Temps

Temps

Fa ja uns dies, bé, un temps (és que passa tan de pressa que no te n’adones!), que li vaig demanar si volia casar-se amb jo. Ho vaig dir de sobte, sense pensar, sincerament... Jo mateix em vaig sorprendre del que acabava de fer i, l’altra persona..., més.

Em va somriure, no contestà però em va somriure. Em va fer dues besades, una a cada galta i..., res més. Vam quedar uns moments sense saber que dir, sense saber que fer.

Vaig intentar rompre el gel dient que no havia de contestar ara, que s’ho podia pensar tot el temps que volgués, que jo ho entenia...

Vam acabar el que teníem entre mans sense fer cap més referència a les meves paraules i ens vam acomiadar.

Li vaig dir que esperaria la seva resposta, fos la que fos, al mateix lloc on érem ara. Que el temps no contava, que el que importava era que fos sincera cap a un o altre costat.

Em vaig seure mirant la mar. Vaig mirar com entraven i sortien les barques del port. La sortida del sol. Dies de fred... Sempre esperant, només, una resposta, un sí, un no.

El temps, no sé quan, ha anat passant i, jo, assegut a sa vorera, esper encara aquesta resposta, sí..., o no.

Petjades

 Petjades

La petjada ferma,

     res no l'atura.

La boira de pols ompl l'aire

dels carrerons del caragol.

On ets que no et trob?

No sé si t'he dit mai que t'estim.

Ho has vist en la meva mirada?

Duc la mà plena de suor

   de cavall negre,

      de festa ...,

         de Sant Joan.

Les passes ara són lentes,

     l'alba és prop.

És ple i no veig ningú.

On ets que no et trob?

Te dit mai que t'estim?

Ho has vist en la meva mirada?

Sol amagat

Sol Amagat

No en tenc records de tants dies seguits

sense saber res de tu.

He arribat a pensar que estaves enfadat amb jo!

Ni al matí, ni al fosquet,

as propiciat que et pugui donar el bon dia,

la bona nit...,

fins avui.

Avui t’he retrobat! Han estat sols uns instants

però, tan intensos...

Massa dies entre nivolats i boires baixes...

Massa dies enfora del lloc adequat...

I, avui, ens hem dit bona nit com a bons amics.

Gràcies sol per acompanyar-me en tants moments.

Gràcies sol pel delit de la teva presència.

(Islàndia, 180616)