M'agraden els paisatges emboirats.
Són com un altre mon.
Penombres per amagar-se els dimonis,
a la vegada que signes de serenor.
Els humans també tenim les nostres boires.
Són quelcom diferents.
Sense cap sol que les escampi.
Seguim un camí amb la incertesa d'on serem.
Sense entreveure el futur.
Però continuam caminant.
Sabent que en cada passa acaba una història
a la vegada que en comença una de nova.
M'agraden els paisatges emboirats.
Més, que les boires de la vida.
1 comentari:
Bona nit Lluna blava, acab de veure el teu bloc per primera vegada. Una foto preciosa ! ! . Des de Palma, una besada.
Publica un comentari a l'entrada