Cercava un altre cosa quan ha aparescut aquest escrit. No sé. Pot ser en teniu curiositat. La foto i el video son del desembre del 2004. Tot plegat, devia dur un bon gat aquell dia!
(22.02.05)
La tramuntana ha sortit potent, brama.
Gira a mestral! A xaloc! A ponent!
Torna la tramuntana.
El cel és enfosquit per la negror dels núvols. Només els llamps i la seva descarrega elèctrica donen una mica de llum i, aquesta, fa por, molta por.
Els trons ressonen un rera l’altra. Forts ...
El vaixell dels sentiments, navega sense rumb. L’arbre no aguanta l’embat de les ones gegantines.
S’escora. Ara cap a babord, ara cap a estribord. La proa s’enfonsa en un mar de records, surt, es torna enfonsar.
L’única carrega d’aquest vaixell, els sentiments, no estan consolidats. Donen tombs de costat a costat. Hi ha perill de naufragi!
La pluja cau torrencialment sobre el timoner i, empesa per la força del vent, penetra la pell com si fossin fossin.
El timoner no sap el rumb que ha de prendre. No te forces per guanyar la tempesta. Està perdut.
Seria més bo de fer no lluitar, enfonsar-se amb la nau. Però alguna cosa l’atura i no és la calma del futur.
És l’esperança que ara, just en aquest moment, unes altres mans
s’ajuntin amb força al timó i que, junts, molt junts, lluitin per salvar la carrega que es porta.
És el moment que el vaixell reprengui el viatge. Un nou viatge.
Sense capitans. Sols dos timoners. I junts, salvar les tempestes de la vida.
1 comentari:
hola lluna blava.
Nose si sera una tramontana o un ente que buestra camara desperto y enfurecio pero empresiona.
Publica un comentari a l'entrada