Sa bassa Verda

Mítica. Espectacular. Sorprenent.

Aquests serien alguns dels molts adjectius emprats per a definir aquest indret de Menorca.


La veritat és que no deixa indiferent quan un la visita, sobretot la primera vegada.


De jove n'havia sentit rallar bastant d'aquesta bassa. I tot i que havia anat d'acampada bastants vegades a La Vall, -en aquells temps era possible-, no havia intentat arribar-hi. En el primer intent que vaig fer ja tenia carnet de conduir. Era un diumenge d'estiu i el vell Esquella era a la barrera demanant qui va a qualsevol que volia entrar a les seves terres. Ens presentarem, de fet bastava ser menorquins, i el comunicarem l'interès de visitar la bassa Verda. Ens mira amb ulls de sorprès i ens demana si sabíem on era. Vam contestar que no. Ell ens va dir que podíem passar però que era difícil la seva localització. Ho va endevinar. No la trobarem!

Temps després, ho sigui un any o dos més tard, vaig anar a la bassa. Mi va dur un company madrileny! Era biòleg i estava interessat en recollir unes mostres de la fauna aquàtica de Menorca. Per açò va recórrer basses i torrents de per tota l'illa. Jo l'acompanya en unes quantes sortides. De la bassa Verda en vaig quedar encantat. Poc temps després hi vaig tornar amb més calma. Només per a contemplar-la. De veritat que era verda! De retorn, quasi a mig camí un conegut hem va demanar si podíem indicar-li el camí de la bassa, cosa que vam fer. Mentre seguíem el nostre camí de retorn vam sentir aquest comentari. -Que un maonès ens hagi tingut que mostrar on és la bassa Verda, ja és massa!.

Des de llavors hi ha tornat en algunes ocasions. No moltes. La darrera va ser el novembre passat. Fins a les hores no havia tornat a trobar-la tan polida. Amb tanta aigua. Vaig tornar a fotografiar-la. Hi ha tantes coses que admirar!

Ara ja no és difícil trobar el camí. Hi va tanta gent que el carrerany és obert del tot. Tenc un poc de por pel que pot passar. L'indret és fràgil. S'ha de respectar. S'ha de ser prudent amb el número de persones que la visita, per on es passa, per no fer malbé res. Per no tocar el patrimoni. No s'han de deixar fems ni tan siquiera aquells que es diuen orgànics.

Seria important que la mítica de la bassa Verda i de tota la zona del voltant pogués ser la mateixa que trobin els nostres descendents.

Inici del dia de Sant Antoni

Dissabte, diada del poble de Menorca. 7.30h del matí.

He quedat a les 8.00 as Mercadal per anar d'excursió.



Pens que tenc el temps just per mirar la sortida de sol des del punt més alt de l'illa.

Per si d'acàs, deix un missatge al contestador, no sigui cosa que em critiquin la tardança.

Som al Toro. Esper que el sol es mostri. Hi ha nivolats. No el veuré néixer de l'aigua. Sí, des del Toro, el sol neix de l'aigua.


Tenc les mans fredes per la gelada però el moment és com esperava.


La badia de Fornells n'és amb calma. El sol comença a pujar. Pareix més gran que altres vegades. És hora d'anar d'excursió.

Quasi bé encara no ha començat el dia d'avui i jo ja em sent ple de vida.

Cançó

Voldria esborrar
alguna de les pàgines
del llibre de la meva vida.

Tancar les tapes d’aquest volum
i arraconar-lo, perdut,
al més profund
de la biblioteca dels records.

Oblidar per sempre més
aquesta part de la història,
amb els fets i febleses,
que m’han portat a aquest present.

Voldria obrir una pàgina en blanc
i començar a escriure una nova història.
Que difícil n’és passar plana,
que difícil començar de bell nou.

Voldria recuperar com a grans
les petiteses de la vida.
Admirar una flor, la lluna plena,
una simple posta de sol.

I passa a passa,
paraula a paraula,
construir un nou camí
i recórrer, junts,
el que ens ofereixi el destí.

glosat

No podia imaginar que la proposta de Miguel Ametller, de fer un glosat pels joves de Vidalba, sortís com va sortir. Els sentiments que es van expressar per boca dels participants, tots del col·lectiu Soca de Mots, ens van deixar, en més d'una ocasió, amb les llàgrimes al ulls.
Em va sorprendre, i molt, com els joves escoltaven els versos, i com reaccionaven amb la broma, amb el desitg, amb la resposta, que en les cançons improvisades es narraven. Quiets. Esperant ser el proper personatge d'atenció.
No havíem previst el que podria ser i al final vam improvisar la gravació d'alguns moments amb la fotografia. Així i tot, és un plaer compartir aquests dos fragments.

No he trobat millor manera d'agraïr el que va ser improvisant uns versos a manera de glosa.

No m'hagués imaginat
viure tan gran experiència
el joves, amb paciència,
tot ho han escoltat.
Hi és que en aquest glossat
Tots eren gent de ciència!

Encara que el glosat m'agradi,
jo no som un glosador
però ha estat molt enriquidor
aquest dia del calendari
i en jo, un simple voluntari,
ha quedat viu en el meu cor.

Vidalba vol expressar
i dir-ho sense grops
que el que acaba de passar
ha de passar una, i molts més cops
No deixeu mai de glosar.
Gràcies, Soca de Mots

Jupiter, Venus i la Lluna

Sabia que amb les eines que tenc no podia aspirar a molt.

També sabia que ara hi havia una possibilitat.

Aquest ha estat el resultat.

Júpiter, Venus i, com no la Lluna.

Qui sap on ens haurà duit el camí quan torni a passar.

Tempesta

Cercava un altre cosa quan ha aparescut aquest escrit. No sé. Pot ser en teniu curiositat. La foto i el video son del desembre del 2004. Tot plegat, devia dur un bon gat aquell dia!

(22.02.05)

La tramuntana ha sortit potent, brama.

Gira a mestral! A xaloc! A ponent!

 Torna la tramuntana.

El cel és enfosquit per la negror dels núvols. Només els llamps i la seva descarrega elèctrica donen una mica de llum i, aquesta, fa por, molta por.

Els trons ressonen un rera l’altra. Forts ...

El vaixell dels sentiments, navega sense rumb. L’arbre no aguanta l’embat de les ones gegantines.

S’escora. Ara cap a babord, ara cap a estribord. La proa s’enfonsa en un mar de records, surt, es torna enfonsar.

L’única carrega d’aquest vaixell, els sentiments, no estan consolidats. Donen tombs de costat a costat. Hi ha perill de naufragi!

La pluja cau torrencialment sobre el timoner i, empesa per la força del vent, penetra la pell com si fossin fossin.

El timoner no sap el rumb que ha de prendre. No te forces per guanyar la tempesta. Està perdut.

Seria més bo de fer no lluitar, enfonsar-se amb la nau. Però alguna cosa l’atura i no és la calma del futur.

És l’esperança que ara, just en aquest moment, unes altres mans

s’ajuntin amb força al timó i que, junts, molt junts, lluitin per salvar la carrega que es porta.

És el moment que el vaixell reprengui el viatge. Un nou viatge.

Sense capitans. Sols dos timoners. I junts, salvar les tempestes de la vida.

Personalitat

La naturalesa és gran,
molt gran.
Ho te tot inventat.
Les formes, els colors..
.. la personalitat.


Només cal cercar,
no desistir.
Cadascú te la seva en algun lloc.


En aquest trencaclosques,
hi he trobat la meva!

Poema

Escriure és difícil. Expressar les idees de manera que diguin el que un vol dir no és gens facil. Escriure un poema és complicat. Ja que hi hem d'afegir els entrebancs pròpis de la mètrica que ens impossam. Descriure els sentiments quasi impossible. Quan no improcedent.

Per açò m'agrada aquesta foto.
Perquè, per a jo, és un poema per ella tota sola.
Te la seva mètrica.
La seva contradicció de vida i mort.
La simplitud del primer pla.
La grandessa del rerafons.

La contemplació d'aquest tot, és per sí mateix
suficient, per esperar que nesqui un altre dia.

Boires

M'agraden els paisatges emboirats.
Són com un altre mon.
Penombres per amagar-se els dimonis,
a la vegada que signes de serenor.

Els humans també tenim les nostres boires.
Són quelcom diferents.
Sense cap sol que les escampi.
Seguim un camí amb la incertesa d'on serem.
Sense entreveure el futur.
Però continuam caminant.
Sabent que en cada passa acaba una història
a la vegada que en comença una de nova.

M'agraden els paisatges emboirats.
Més, que les boires de la vida.

Menorca?

De vegades és difícil saber on som.
Per sort, el vol tranquil de la gavina,
entre d'altres,
ens indica que som aquí,
a l'illa de la calma.