Exercici de microconte

Dintre el curset sobre el microconte ens van posar un exercici. Ens entregaren aquesta foto d'un aparador d'una botiga de Ciutadella. A partir d'aquesta foto, ens havíem d'imaginar una història. A jo m'ha sortit aquesta.


El senyal.

La Miquela no entenia la dèria que el seu espòs demostrava en aquest aparador. Cada setmana quan passejaven pel carrer de sa Contramurada s’havia d’atracar a fer-hi una ullada. Avui, li tornà demanar. –Toni, que no hem vist ja aquesta botiga?. En Toni, pacient, li contestava. Mira Miquela, cada dos per tres baraten l’aparador i tenen bastant d’acudit. Mira el d’avui. Hi ha un casament baix la mar, els caragols porten els presents de vidre tallat baix la mirada atenta d’una tortuga, mentre els turritelits es preparen per a sonar la marxa nupcial. Per açò m’agrada aturar-me en aquest mostrador i veure quina s’ha l’han imaginada. –Clar. Contestà la dona. –I les sabates que? Esperen Santa claus?.
En sentir la referència a les sabates en Toni es va posar un xic nerviós. –Que sé jo que hi fan les sabates. No tenc tanta imaginació!
En Toni si les havia vist. Sabia que els hi havia posat na Martina, la dependenta de la botiga. Ell en sabia el significat. Per açò cada dimarts passava per l’aparador. Dues sabates, dos dies que el marit seria de viatge. Dos dies en que el plaer inundaria les seves vides. Només d’imaginar-se el que podria passar començava a tenir un pessigosseig per a tot el cos.
En aquell moment na Martina va passar amb el seu vestit curt per darrera els vidres, i en veure’l, dissimuladament, li fer l’uet mentre seguia cap a l’interior de la botiga amb uns moviments molt sinuosos.
En Toni, bocabadat i amb els ulls esglaiats va quedar mut. La seva dona li va demanar –Toni, que estàs bé? No va contestar. En Toni ara no era a aquest mon.