El café de na Pons

Tenia dubtes. Conduïa i mirava l'hora del rellotge sense saber que fer. Ni prou prest ni massa tard. Tenia feina i també havia de berenar.

Mentre passava carretera anava cavilant. Que faig? Acab el que he de fer i després, segons l'hora ja veuré o, primer, ajut a mantenir aquesta esvelta línia del cos que tants èxits m'ha donat en aquesta vida?

M'atracava a ponent i havia de decidir.

Qüestió de responsabilitat. Primer les obligacions i després..

De la feina ni parlar-ne. Secret professional.Tot i que em va succeir una anècdota.

Hi havia una barrera de ferro tancada amb candau. Hi ha que botar per la paret seca. Em pos els guants per evitar les esgarrinxades d'un parell d'abatzers. Agaf la carpeta i la pos damunt de la cantonada de la barrera, aquesta feta amb peces de marès i.. catacrac. La cantonada és buida! la carpeta a caigut a dins. Bé, només diré que la figura no és tan esvelta i que em costà un bon esforç la recuperació de la ditxosa carpeta.

Ara sí que necessitava reforços.

Decidesc anar a trobar-me amb na Pons.

Sé que ella em sabrà cuidar.

Un bon café.

Unes torrades amb melmelada feta a casa o sucades amb tomàtiga, sí, a ponent és tomàtiga, acompanyada de formatge o embutit.

I per acabar-ho, una xerredeta d'aquelles en que l'amor-odí va i ve com si no res.

Timbre. Torn a tocar el timbre. Ningú no contesta.

Cap baix i abatut en torn al cotxe. Seguiré la feina però anirè amb conte. Avui no és el meu dia.

Al mig dia, en arribar a casa, pens que encara no he ensaborit el café!