Un dia lliure

Des de fa uns mesos, tenia un petit compromís per fer de guia en algun indret interessant de Menorca, una cavitat, si pot ser. I encara no havíem decidit el que fer quan ja començam amb els problemes. Primer com definir que és un indret interessant? A més, ha de ser una excursió no molt turística. Han de poder participar-hi un grupet variat de persones en edat, en condicions físiques, en interessos. No sabrem ,fins el darrer moment, quants serem...

I... podríem anar a la cova dels Tancats, per exemple.     

I quan hi anam? Uf. No ho sé. El primer diumenge lliure no és fins d'aquí a un parell de mesos, concretament dia 28 de febrer. Podríem quedar i si no plou ens hi atracam.

I dit i fet. I avui, el dia assenyalat al calendari, ens hem trobat. Només érem dotze persones. No ha anat malament si tenim en compte que podíem ser més de vint. Ens hem trobat d'hora a les barreres per entrar al barranc d'Algendar, a cala Galdana.

Qui no coneixia el barranc, ha gaudit del seu paisatge. Qui el coneixia, també.
El camí és agradable. No tenim  frissera. Anem xano-xano. Travessam les barreres de Son Mestres amb Santa Galdana i prenem camí per amunt fins a l'alzina que ens marca el punt on hem de partir directe coster cap a dalt. És un poc enredós però ho salvam sense cap entrebanc. Algunes bufades pel pendent i poca cosa més. El camí és molt marcat el que ens indica que hi ha bastant de presència humana. Hem arribat a la cova dels Tancats. Qui no la coneix no hi veu res que motivi el perquè hi hem anat. Però és que està un poquet amagat, com quasi tot el que és bo. 
L'accés a la part interior és força llenegadis. Hi ha que anar en compte. Ningú no diu res. Ni cap hoooo, ni cap... que polida, ni res. Potser no hem endevinat l'interès. Només un diu: -m'he de fer una foto aquí, sinó, no es creuran que hi he estat!- Una gran colada ens dona la benvinguda a la part més fonda de la cavitat. Columnes, estalactites excèntriques,... Foto. Foto. I una altra foto. Bé, no hi ha mostres d'avorriment. És el moment de sortir. Hem de refer el mateix camí. Passam el pas de les llenegades, passam el tobogan, passam la pujada del barram, passam el pas de les pedres i ja som fora. Tothom és viu! Una part de l'aventura ha acabat. Ara baixam el coster i, com no, ens trobam amb un altre grupet que també ve a visitar la cova. Així està de marcat el camí!
Ja hem travessat la barrera i tots en tenen ganes de fer-ne més. Estava previst. Pujam altra vegada pel coster i ens apropam a la cova de Son Mestres. Aquesta és diferent. Un camí de baixada ens duu fins l'interior. Aquesta no presenta cap dificultat. Travessam un mur talaiòtic i  ja som dins. La portalada és impressionant. Aquesta cavitat només te una sala que presenta, al fons, una paret de concreció calcaria bastant espectacular. Més fotos i cap el cotxe. Mira per on, hem pogut observar una llengua de bou i un peu de Crist. Aquesta temporada micològica no vol veure la seva fi!
Ja als cotxes, el grup es comença a desfer. Nou som qui quedam a dinar a una de les taules que l'ajuntament te distribuïdes per la platja per a ús públic. Hi ha un poc de tot. Tomàtic per escampar al pa, companatge, fruita, braç de gitano, cacauets i cafè. Que més podem demanar? Bé, millor jo no contest que en podria dir massa. Una polisquella ens fa aixecar de la taula més prest i més de presa del que ens hagués agradat. La tertúlia era agradable. Ja al cotxe, més baixes. 
Decidim anar a fer un volt a la pedrera de Binicalsitx. La majoria no la coneix i és per visitar. Només en quedam set. La pedrera és petitona però molt vistosa. L'aljub de Santa Elena que hi ha al devora també és per fotografiar. Per acabar, feim una returada al talaiot de Binicalsitx i a la taula de Binimassó. Un mateix poblat que ara és dividit en diferents propietats. D'aquí, cadascú a casa seva.


Per ser un dia lliure no ha anat malament. He quedat cruixit. Ara només esper a no tenir-ne un altre fins d'aquí a molt de temps.

Propietat del destí

No, no. No tenc abandonat el blog. Tenc la mateixa intenció d'escriure que quan el vaig començar però, a vegades un no és del tot propietari del seu propi destí. I així, per circumstàncies diverses, he dedicat el temps a altres menesters. Tot i què,  una part d'aquest, ha estat invertit en coses no molt llunyanes  d'aquesta  intencionalitat.

Aquesta setmana ha començat un nou taller de creació literària, taller al qual tenc intenció d'assistir. No sé si en sabre treure'n profit però la voluntat hi és. Com que també ens dona deures, aprofitaré per practicar el lligar paraules que no tindrien que tenir res a veure, com per exemple tiranya i sentiments, intentant donar-lis vida juntes. A més, com que l'anterior setmana que tampoc vaig dir res era carnaval, potser no vengui malament el disfressar-les per amagar sota aquesta la vertadera intencionalitat de les mateixes. Que cadascú en faci la seva pròpia lectura i si s'hi troba, que les esborri tot d'una. 

 * *

Estava assegut, amb els ulls closos, deixant que el raigs de sol m'acaronessin la pell de la cara, meditant. Només era una passa més. La donaria? 

Ara per ara, sabia que alguna cosa s'havia trencat. Sabia que res ja no seria com abans. Tot i que no m'havia negat mai a l'evidència, m'era difícil acceptar el moment, però alguna cosa, i aquesta era molt certa, havia canviat. Ho notava. I sabia el que era. I em feia pena. I em feia mal. Però era així.

Els sentiments cap a la persona amb que havia conviscut els darrers temps s'esvaïen tan ràpidament com ho fa la tiranya a trenc d'alba. I res podia tornar enrera aquesta situació. Ara, un nou camí, ple de dubtes, ple d'il·lusions, s'obria al davant. Només era una passa més. Però, l'havia de donar?

Sopar de verges

I tot va començar per un pa. Sí, un pa duit de les mallorques per una de les protagonistes que, ja fos per enyorança, ja fos per ganes, o pel motiu que tingués, havia vingut a passar un dies a la seva illa de sempre. Venia acompanyada d'una altra de les protagonistes, que a la fi, seria l'amfitriona.

El tercer en discòrdia no en sabia res de res. Estava tranquil esperant l'hora d'anar a dormir quan les dues joves es presentaren a casa seva. Duien un pa moreno mallorquí. No una ensaïmada, no. Un pa!. -Hola, hola, mira, he pensat que com l'altre dia.. bonu.. mira.. t'he duit un pa..- La cara de sorpresa era gran. -Ei, sí, gràcies- i després les besades i salutacions corresponents. Quatre comentaris, un xafardeig a unes peces de marès i la convidada. Perquè no vens a fer un mos amb nosaltres? Hem quedat amb.. la quarta persona, per rallar d'un possible viatge però.. venga, vine.

Dit i fet. Ja som partits cap a ca l'amfitriona, tot i que abans ens aturam a comprar quatre queviures per arrodonir el sopar. L'amfitriona domina bé la situació. Tu posa la taula, els gots son a l'armari, talla el pa, obre el bòtil de vi. Tu prepara la truita. Tu, uep, que no hi ha ningú més, encara. Ella, mentre, prepara l'amanida. Segur que no s'arniarà, no. Sembla que ho ha fet sempre, açò de menar vull dir, ja que no hi ha cap entrebanc. Tot és apunt. Ara només falta que arribi la persona que falta.

Obren la porta i clar, presentacions. Us coneixeu?. No, no. No ens coneixíem. Hola, hola, tu.. jo.. besadetes i a sopar. Del viatge de moment re de re. Hi ha temes candents. La corrupció. El polítics que gestionen. L'educació. La joventut. El Camí de Cavalls.. I tot entre mos i mos, tot entre glop i glop.

La temperatura ambiental és massa. Hi ha també una música que permet la xerrameca però a la vegada tenir aquell so agradable a l'orella. Un pensa que no és la primera vegada que l'amfitriona rep a convidats. Tot és al lloc necessari. El sopar molt bo. Senzill però molt bo. Arriba l'hora dels postres i, uep, ara sí que hi ha una ensaïmada i és de crema!

Just un boci-net, no sigui que les grasses s'acumulin en algun lloc no desitjat. El debat segueix el seu rumb. Més de política, més de corrupció, més de tot. És l'hora de la infusió. No sé quantes castes n'hi ha per elegir. És calent i passa molt bé.

El temps passa sense adonar-nos. Prest vindrà l'alba i començam a replegar. L'amfitriona, una vegada més, agafa el seu paper. -Deixau-lo tot que jo ja ho faré a la meva manera i al meu ritme- Tots assentim, faltaria més!. Al final, no han rallat del possible viatge.

Verges? I jo que sé. Ningú ha confessat que hagués perdut la virginitat.