Insomni

El somni havia estat inquiet. Com si alguna cosa clavada a dins del cap estès molestant tots els sentits. En posar-me al llit, tot i que ja faltava manco per l'alba que no de l'hora en que s'havia tornat fosc, els ulls no es volien tancar. Hi havia un poc d'insomni. Rodava per damunt el matalàs cercant aquella postura còmoda que em permetes agafar el son però no la trobava. D'esquena, de costat o de panxa. Tapat o destapat. No hi havia manera, la son hi era però no me podia dormir. Tenia com a punxades al cap però no havia begut alcohol. El cos també em molestava. Tenia com atacs de calors i fredors de manera intermitent. Potser el sopar m'havia caigut feixuc. Aixecar-me de bon hora tampoc no havia ajudat a sentir-me millor.

Intentava recordar el que havia fet per a saber que m'havia produït aquest malestar. Bé, el tenir son el mati era normal. Açò em passa cada dia m'aixequi a l'hora que m'aixequi. El trajecte amb cotxe m'havia d'haver ajudat a endormiscar-me però no ho va fer i açò que jo no n'havia estat el conductor. El sopar va ser amè i bo, fins i tot massa. Així no hi ha manera de perdre pes! El ball... És clar, el ball. Els llombrígols. La dansa del ventre amb aquells moviments tant sinuosos... Ara començava a quadrar. Ara començava a esbrinar el que havia passat. I és que no havia perdut calada. Ja no calia cercar res més. Ja sabia el que em passava. Els llombrígols s'ha m'havien ficat dins l'ull. Els havia mirat fixament, molt fixament. No podia deixar de mirar els moviments, la tendresa dels moviments. Cada vegada els mirava més fixament i la música i la imatge se'm ficava dins el cervell. No en volia perdre cap. Tots eren meus!

Quan em vaig colgar al llit sense res en que pensar, el cos va voler alliberar-se de la pressió interna que l'oprimia. Va voler alliberar-se de tot el que havia xuclat en la vetlada. De tot el que s'havia clavat, cada vegada més endins, amb cada cop de maluc.