En Pau havia de fer una ressenya de l'exposició per al diari que l'havia contractat tot just acabar la carrera de periodisme però, mentre analitzava com podria resumir tot el que hi havia exposat, una veu interior li recordà que aquesta feina no havia estat l'opció que ell hagués volgut elegir.
El recordava bé el motiu. La persona que en aquell moment decisiu n'era el seu amor platònic anava a estudiar lletres a l'illa veïna. Va tenir que decidir entre o bé, ser prop d'ella o bé, estudiar alguna matèria de Ciències de la Terra, o Antropologia, o Biologia, o... a Anglaterra amb una beca que havia guanyat per les seves bones notes al finalitzar la primera fase educativa. Hi havia tantes coses que l'interessava! Qualsevol cosa que el dugues a participar en alguna aventura, en alguna expedició. Qualsevol cosa que el dugués a poder ser present en el moment clau d'alguna troballa...
Bé, ara ja no tenia remei. Havia estudiat Ciències de la Comunicació i, de moment, era amb el que es guanyava les garroves. I havia de fer la feina.
Mentre feia la tercera volta a les diferents vitrines i plafons sentia una petita i sana enveja amb qui havia dirigit el muntatge. No hi faltava res. Hi havia reflectit tot el camí recorregut des dels inicis fins a l'estat actual. Explicat de manera senzilla però sense abandonar el rigor científic. Fins i tot, allà on en la ciència no hi havia unanimitat deixava obert els camins, amb prou informació per a trobar els treballs on es defensaven les diferents postures, perquè cadascú en tregues les seves conclusions. A cada volta s'havia aturat especialment en la vitrina explicativa d'un moment molt específic: els Neandertals. Ja de petit havia quedat meravellat amb la història d'aquest grup humà. Amb el debat que hi havia sobre la seva coincidència amb els Sapiens. Sobre si aquests havien estat el motiu de la seva extinció o sí, com alguns també defensaven, simplement s'havien fus en un sol grup. Tot era explicat fins als detalls més insignificants. Anàlisi dels ossos, eines i vestits. Els rituals... Fins i tot hi havia una imatge que cada vegada que la mirava l'impressionava molt. Era com si estès viva. Com i qui havia aconseguit donar tanta vida a aquest avantpassat tan humà?
Mentre seguia absort amb els pensament s'atracà en Toni i li comentà : ─Sembla que t'agrada aquesta vitrina, he Pau, fa estona que veig que no perds ullada. ─He?, sí, sí, no et pots imaginar quant. No sé d'on s'ha tret l'autor el model per a treure una imatge tan natural d'una espècie desapareguda fa tan temps i poder-li donar una naturalitat al cos. I com es semblen a nosaltres!
En Toni li contestà. ─Si em de fer cas als comentaris que es feien mentre la muntaven només va emprar... un mirall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada