De fet, la pedra s'expressava a la seva manera però jo, no la vaig voler escoltar. No m'agradava el que me deia. Forçava la situació. Tensava molt la corda i crac... Va passar el que havia de passar. Com si no em fos ja prou difícil el fer les coses fàcils com per anar complicant-les.
Fa poc vaig llegir un refrany que venia a dir que “si el que vas a dir no és millor que el silenci, millor no ho diguis”.
Em va fer reflexionar.
La pedra em comunicava alguna cosa. Tenia un futur. Ja n'hi he modelat un altre. Ara, la pedra, no és el que hagués pogut ser, ni el que jo vaig intentar que fos. Ara la pedra te un nou nom.
RES. Pot ser
la pedra
havia de seguir sent només una pedra.
Pot ser
les pàgines
haurien d'estar en blanc.
1 comentari:
En Res no esta malament, aixi vist d'enfora. Però si, a vegades es moment,sa inspiració neix involuntariament i esta bé fer-li cas. Quan fas un exàmen sempre es sol dir que sa primera contestació a qualsevol pregunta es sa bona.
....i si, som complicats com si lo facíl ens semblas imposible per sa mateixa simplicitat.Pot ser hi hauria d'haver molt de pot sers.
RES, benvingut a sa colecció d'en LLuis, has deixat de ser una pedra només.
Sol
Publica un comentari a l'entrada