divendres, 30 de juliol de 2010

Assassinat al CIM

Podria dir alguna cosa per a justificar no sé què però no, aquest relat és el que vaig presentar al premi de narració curta el qual no va mereixer la consideració del jurat. Algú em va dir que havia d'haver mort al president!


Assassinat al CIM




La sala de plens estava a vessar. Hi havia molta expectació per escoltar el que diria als assistents —quasi bé tota la plantilla del personal— el president de la primera institució menorquina. Només algun periodista, que no se sap ben bé com s'ha n'havien assabentat, s'havia infiltrat entre el personal tot intentant dissimular la seva presència.
El president no estava sol. Hi havia quasi tots els membres de la corporació. Hi faltaven, però, el vicepresident i el conseller d'afers interns. Els que hi eren, estaven asseguts als seus seients respectius, però la seva actitud era diferent segons el color de la seva representació. Així, els membres de l'equip de govern feien cara de circumstàncies. No estaven tranquils. Més tost, la seva intranquil·litat tan manifesta feia que alguns tinguessin una expressió a la cara que fregava el ridícul. Més d'un podia perdre-hi molt, segons com acabes la cosa. Per l'altre costat, entre els membres de l'oposició hi havia diversitat expressiva. Uns estaven expectants, sols esperant escoltar com se'n sortiria el president. Altres feien comentaris en veu baixa mentre reien i es fregaven les mans.   “D'aquesta no se'n sortirà, ara vindrà la nostra”, pensaven. Els processos de corrupció de la formació política a les Illes no tenien cap interès, però la possibilitat d'una caiguda de la corporació actual amb un canvi d'executiu els era atractiu.
Davant d'ells, el personal omplia la sala. No hi havia cadires a bastament per donar cabuda a totes les persones interessades a escoltar unes declaracions que els afectaven directament. Molts dels funcionaris havien hagut de quedar drets i voltaven tota la sala. Alguns s'havien col·locat fent una pinya amb el col·lectiu al qual pertanyien. L'ambient era tens, molt tens. Entre els funcionaris n'hi havia un parell que eren els que marcaven l'atenció. Eren els que fins aleshores havien duit, sense gaire èxit segons ells, las relacions amb la corporació. Entre ells, però, no se saludaren. Hi havia una relació freda. Tot i que eren persones bregades en aquests afers, era evident que no havien seguit un camí comú. Un i l'altre s'havien acusat mútuament de no defensar els interessos dels treballadors. Tot dos eren dirigents sindicalistes a l'administració. Cadascun d'ells, en entrar, van ser arropats pels seus companys ideològics més propers. De fet, el president esperava que ocupessin els seus seients i que arribessin els membres del seu equip que hi faltaven per començar. En Pere se'l mirà i va fer un petit somrís, com si li digués: “L'has feta i ara, per desarmar tot aquest esvalot, ho hauràs de fer molt bé. Ja veurem si te'n surts!”.
En Pere intentava recordar què havia provocat tota aquesta moguda. Intentava recordar com s'havia arribat a aquesta situació que, a la fi, no interessava a ningú. Ni als polítics ni als treballadors. Però la corda s'havia anant tensant; avui per açò, demà per una altra cosa i, així, a poc a poc, gota a gota, tot havia anava sumant fins que l'aigua havia vessat del got. 
Ja sabien que la crisi seria dura; però és que tot ho havien acabat pagant els de sempre. Que si la jubilació dos anys més tard... Com si no duguéssim prou d'anys de feina  damunt de l'esquena per ara afegir-n'hi un parell més! Per què no anaven en contra d'aquells que es blindaven els contractes amb acomiadaments milionaris i que normalment, poc després del blindatge, eren despatxats? Que si enguany no podíem augmentar el sou... Clar, els darrers anys ells ja se l'havien apujat més d'un trenta per cent; ara podien estar uns anys d'aquí que comencessin a notar que els estrenyia el cinturó. A més, amb el ventall de sous uns ho tenen més difícil arribar a final de mes que els altres. Però clar, et rentaven la cara amb un “nosaltres tampoc ens l'apujam”. Si volen equilibrar i ser justs, una paga lineal per garantir els mínims.
En Pere reia quan li deien que no tenien liquiditat, que no podien pagar els proveïdors ni a noranta dies. Però per què feien el que feien, idò? No podien esperar temps de bonança? Clar, quan hi va haver bonança ningú no es va plantejar fins quan duraria. Tothom vivia bé i venga gastar, venga invertir, venga sortir a la foto. Ningú no volia pensar que un dia s'acabaria aquesta bonança i que després no tindríem amb què invertir. De fet, ningú no pensava com es podria mantenir el que llavors s'estava construint. Les velles experiències dels treballs comunals que les administracions havien organitzat segles enrere no havien servit de res. Aquelles administracions es van endeutar en els moments més crus socialment per tal de donar feina a les persones desocupades. Avui no. Avui ens endeutam cada dia i cada vegada més i, com ara, quan hi ha una època de vaques magres no tenim on posar mà perquè ja ens ho hem gastat. Després vénen i et diuen que no malgastem tinta d'impressora; però a la vegada et demanen totes les còpies en color. I no diguem ja de la paperassa impresa com a definitiva, que normalment es barata una o dues vegades... I ara, per acabar-ho de rematar, ens rebaixen el salari!...
N'Anna s'atracà a en Pere per demanar-li com es trobava. Ell li anava contestant que bé, que ara ja no hi quedava gaire per saber com acabarà, mentre en Tomé li donava la mà i li deia:
—Supòs que no els en deixaràs passar ni una, eh? Que aquests es mereixen el que els  ve al damunt i molt més. La putada serà que en sortiran beneficiats els altres, que són pitjors. Força, que estam amb tu! 
—I què vols que et digui? Ara li deia, a n'Anna, que nosaltres ja hem fet el que havíem de fer. Els hem dit el que pensàvem, el que consideràvem que era correcte i just. De fet, hi ha coses de les quals es parlava feia molta estona i cap vegada no ens van fer cas. Ara, quan els ha fugit de les mans, es preocupen. Ja veurem com calmen el personal. Açò podria acabar malament! Jo avui no tenc res a dir si no és que hi hagi una al·lusió directa. Del personal també hem rebut, veurem si algú s'atreveix a dir, encara que sigui en paraules més fines, els que ens han dit a nosaltres. Fins i tot ens han acusat d'haver-nos venut.
En Pere es girà i prosseguí la conversa que havia deixat a mitges. Necessitava un moment de calma dins tot aquell desgavell, i amb n'Anna ho aconseguia. N'Anna era una persona de confiança, més que una amiga. I tot i que no combregava amb moltes de les postures que en Pere defensava com a sindicalista, l'escoltava i li donava els seus raonaments del perquè. A en Pere semblava que açò li bastava, o potser només era una manera de poder estar una estona junts, de compartir inquietuds. No ho sabia, però n'estava content, d'aquest inici de relació humana.
Na Joana també li volia dir cosa; però en veure'l tan concentrat en la conversa amb n'Anna s'esperà per les rodalies. Sabia, però, que no podia deixar passar l'oportunitat de rallar amb ell.
El president mirava el rellotge. Duien prop de deu minuts de retard, però considerava imprescindible la presència dels dos membres de l'equip que hi faltaven. Aleshores li sonà el telèfon. Ja eren a Maó. Un accident de trànsit els havia deixat immobilitzats durant quasi vint minuts, però ja arribaven a la seu. 
El president obrí el micròfon i es dirigí als presents. Els agraí la seva presència i els comunicà el motiu del retard. Es disculpà i demanà que tinguessin un poquet més de paciència i que no sortissin de la sala, ja que la reunió començaria en uns deu minuts, més o manco, just entressin per la porta el vicepresident i el conseller d'afers interns.
En Pere va dir a n'Anna que agafés els seients, que ell encara no havia pres res i que, ja que tenia temps, aprofitaria per fer un cafè. 
Així, mentre hi havia la pausa anunciada, en Pere va baixar a la sala de descans. Na Joana el va seguir de prop i entrà just al moment que en Pere havia pitjat el botó de la màquina i esperava que sortís el cafè amb llet que havia demanat. En Pere es girà i, en veure-la, la saludà. 
—Hola Joana, que t'ho passes bé allà dalt?  
—Pere, hem de parlar. Aquesta situació no es pot mantenir. Així no hi ha qui faci res. Ni feina, ni vida. Res. 
—I que vols que hi faci, jo? No som ni el causant ni el culpable. Jo no volia arribar a aquesta situació; però ha vingut així i ara és el que tenim.  
—Segur que xerram del mateix?  
—Sí Joana, xerram del mateix!  
—No ho sé. M'ha semblat que barataves de tema. Com si aprofitessis el moment per fugir; i primer n'hem de rallar.  
—No hi ha res de què rallar. Ja està tot dit. Passarà el que hagi de passar.  
—No ho entens, Pere. No pot ser. No és possible el que planteges. No pots fer aquesta passa sense tenir en compte tot el que pot passar. 
—Joana, ja ho he tingut en compte. No pot passar res que no hagi valorat... 
—Tot no! —va constatar na Joana mentre treia una pistola i li disparava un tret. 
A la sala d'actes es van sentir dos trets que van fer que tothom quedés en silenci. Ningú no sabia què fer. Tothom tenia por de sortir de la sala per veure què havia passat. 
El guarda de seguretat que hi havia a la porta, en sentir els dispars, va treure la seva arma i es dirigí cap a la sala de descans. No se sentia res a través de la porta. La va obrir a poc a poc. Hi trobà en Pere caigut a terra, tenia un dispar al pit i tota la camisa plena de sang. Duia un got de plàstic buit a la ma i el cafè amb llet estava escampat al seu costat. Na Joana estava asseguda en terra. Tenia la pistola a la mà i un forat a la templa. En aquell moment es tornà a obrir la porta i entrà el president del Consell. Quedà aturat en veure el panorama que tenia al davant. Demanà què havia passat; però el guarda només li va poder dir que, per la situació dels cosos i els dos dispars, tot apuntava que na Joana havia disparat sobre en Pere i després s'havia suïcidat. Tenia tots els trets d'un crim passional. El primer assassinat al CIM.