Avui la mussa no m'ha vingut a veure. Ni ahir. Abans d'ahir tampoc. I, per açò, no sé que escriure. No tenc paraules per expressar ni el què ni el com. M'he de conformar amb imatges.
Imatges amb regust de la mar. Imatges que em retornen a les velles històries dels pirates que un dia vaig llegir.
Imatges, dels nous motius per a navegar, on alguns han baratat l'olor del salnitre pel glamur del cava i del ben vestir. Imatges, algunes belles imatges, amb les que, potser, ens agradaria reivindicar l'antic dret a tenir patent de cors.
No, no et tenc cap enveja. No dic que no em seria agradable escodrinyar, des d'on tu ho fas, el que ara he de mirar des d'on som.
No dic, que durant un moment molt específic, m'agrades sentir el que sembla que sents, amb el teu vol. Per a jo és llibertat però, i per a tu?
Tenc també, curiositat per a saber el que significa, sí és que significa res, el que veus. Desconec si te n'adones de la tiranya , la de la lluna o la del sol. Sí en posts valorar el que és, el que ens pot dir. De, sí la diferència entre la sortida i la posta dels astres, n'és quelcom més que una simple rotació planetària.
Perquè, a jo, sí que em diu. Son els moments en que, el silenci, n'és música celestial. On les paraules recobren el seu significat de verb més pur. On una mirada al ulls permet escodrinyar fins a la part més íntima de l'anima. On, fins i tot la teva imatge, m'omple de goig. D'energia. I és que el que veig, el que sent, és tan gran... tan immens...
No, no et tenc cap enveja. No tenc cap desig de ser gavina.
Fa tan temps que no tenc el teu somriure que també he deixat de somriure jo.
Intent expressar el que em passa però, les paraules, no troben ni la retxa que els serveix de guia ni el suport on fixar-se.
Així, mentre les escric, cauen i queden amuntonades al terra. Resten banyades per les llàgrimes i trepitjades per les passes perdudes desfent-se'n, a poc a poc, lletra a lletra, perdent el seu sentit .
Vull recuperar el meu somriure i, per açò, necessit del teu.
Pot ser, en la propera tempesta, un remolí aixecarà lletres i més lletres i, pot ser, tornarà a lligar els mots ara perduts.
Dos, parella, dues, vuitanta vuit... Podria tenir infinit de noms i, mira, va sorgir el de 89. El perquè ho tindríem de demanar a qui la va batiar. Tot i que no m'he romput el cap, no he trobat, així, de passada, cap interès especial per aquest número. Ni l'any, ni l'edat, ni la situació dins de la centena, ni res significatiu que ara recordi. En canvi, mentre treballava el marès, era la imatge que, més o manco, tenia en ment. Esper, ara, trobar una pedra en que el número a recordar sí signifiqui alguna cosa. 1, 5, 7, 13, 15, 17... 69.
Imatges que em retornen a les velles històries dels pirates que un dia vaig llegir.
Imatges, dels nous motius per a navegar, on alguns han baratat l'olor del salnitre pel glamur del cava i del ben vestir.
