Parella

El cotxe en que n'Anna i en Lluís recorrien Menorca  estava aturat a les barreres que, des de Santa Teresa, donava accés al far de Cavalleria.

Uns coneguts els havien recomanat aquesta visita. En poques paraules els havien explicat que el cotxe arriba per tot. ─Es pot arribar arran de la mar a cala Viola on, a tir de pedra, hi ha tres platgetes d'aigües tranquil·les i netes. També arriba fins el far que és a dalt de tot de la península, ran de l'espadat, on es pot contemplar un paisatge idíl·lic. I, a més, hi ha molts de racons des dels quals es pot observar tan la posta de sol com la sortida de la lluna. És un lloc de visita imprescindible─. 


Van quedar aturats una bona estona contemplant el paisatge. Les cases del lloc, aquestes al sud. Cap a l'est la baia de Tirant i la Mola de Fornells. El far al nord i a l'oest el port de Sanitja. A més, d'altres detalls: el forn de calç, la barraca, el campament romà.. Tot encisador.

Com era prest van pensar en fer un bany en aquelles aigües transparents que els  havien recomanat i es van dirigir cap a la platja. En sortir del cotxe van sentir soroll de música que provenia de la vorera un poc més cap el far. Anaren a veure que era i en atracar-se varen quedar estorats, es miraren i es posaren a riure.


Hi havia una persona que estava preparant una taula amb unes estovalles de color vermell, de vellut. Hi havia dues cadires. Ell no feia més que anar de la taula cap el cotxe i del cotxe tornava a la taula duent alguna cosa. Tenia un equip de música engegat amb música popular. Era de pel·lícula.


En veure'ls que se l'estaven mirant, en Pau, que així s'anomenava, els convidà a atracar-se amb la ma.


─Hola, hola, em dic Pau. M'ha semblat que no vos decidíeu  a arribar fins aquí i, a la platja, hi cabem tots ─
─Hola─ respongueren quasi al mateix temps. ─Hem vist tans de preparatius que no hem gosat seguir i fer nosa─
─Nosa cap. Estic preparant per un sopar a la vorera però, no el començarem fins que la lluna sigui visible des de a on hi ha la taula. Encara queda molt de temps!─


A en Pau se'l veia feliç. Radiant. Ho contava tot amb alegria. Tenia un somriure sa, sense dissimul. Els explicà alguna de les coses que podien veure per aquella zona. Es notava que no era la primera vegada que hi anava, coneixia molt de racons que, al manco per ell, valia la pena visitar. També els va comentar que era un tan estrany que no hi hagués més cotxes ja que eren unes platges força visitades. Possiblement la proximitat de les festes de Ferreries i el darrer dia de les de Sant Climent, havia fet que la gent rodés per altres indrets. Els volgué convidar però s'excusaren en que encara anaven plens del que havien dinat.

Quan la confiança va ser un poc més gran, es van atrevir a demanar a en Pau el motiu d'aquella celebració un tan peculiar pel lloc i elements triats. En Pau no tingué cap inconvenient en fer-lis saber.


─Estic enamorat i avui és el dia elegit per a demanar a la meva parella si es vol casar amb jo─ n'Anna i en Lluís es miraren als ulls i s'estrenyeren les mans fortament, com si sabessin per pròpia experiència el que açò volia dir. En Pau continuà la seva explicació.  ─La vida no sempre ha vingut com m'hagués agradat però ara he trobat la persona que m'ha tornat la il·lusió de viure. Ja fa un temps que en som el que podríem dir parella oficial però jo voldria fer una passa més. Pens que és un moment important i per açò aquest muntatge. Un sopar a la vorera amb la lluna per testimoni, menjar cuinat amb molt de sentiment i música, un poc variada, on la peça clau serà la cançó d'en Lluís Llach, “si em dius adéu” i ja està. I després,  que passi el que hagi de passar!─


N'Anna s'havia emocionat. Aprofitaren per a fer el bany i s'acomiadaren d'en Pau desitjant-li sort i ventura. Ells acabarien de visitar els petits racons que en Pau els havia indicat i esperarien la posta de sol des del far.


En Pau seguia amb els preparatius. Estava col·locant unes espelmes i uns conus d'encens quan va aturar-se de cop i aixecà el cap. Havia sentit un crit? Es demanà. Sí, sí. Ara ho havia tornat a escoltar. Era un crit d'auxili. Es sentia de lluny però era ben clar. Deixà tot com estava i anà cap a la direcció des d'on venia la petició d'ajuda. ─Es cap a la punta Vermella─ pensà.


Era n'Anna que cridava mentre agitava els braços per  remarcar la posició. En Lluís, mirant unes pedres, no havia vist que deixava sense sortida a uns cabrits i el boc, en un intent de defensar-los, l'havia envestit fent-lo caure penyal avall. No es movia. Era a un lloc inaccessible i n'Anna no parava de cridar, de plorar, de...


En Pau no sabia que fer. Va telefonar a un company seu, bomber de professió, per demanar ajuda. Aquest li va dir que ell avisaria. Que no intentessin fer res, que podia ser pitjor, ara hi havia un accidentat, no n'hi havia d'haver un altre. En Pau no sabia com consolar n'Anna. En part es sentia culpable ja que era ell qui els havia dit de les bones vistes que hi ha en aquests espadats. 

L'espera va ser anguniosa. Quan van arribar els serveis d'emergència el sol començava a cremar l'aigua però ningú no s'ho mirà. El desplegament va ser força impressionant i el rescat lent. En Lluís era viu però tenia males ferides. Ja dins l'ambulància n'Anna s'acomiadà d'en Pau amb un intercanvi de besades i dels números dels telèfons mòbil per a poder mantenir el contacte .


En Pau tornà a la platgeta i s'assegué a una cadira prop de la taula. No continuà amb els preparatius. Plorava. La lluna ja era defora quan va arribar la seva parella. No és descriptible com se'l va trobar. En Pau va alçar la cara amb els ulls encara plorosos però no pogué dir paraula. La petició de matrimoni a en Pep haurà d'esperar.