dissabte, 4 de setembre del 2010

El racó del lector

L'home estava assegut a la cadira, pensatiu. Molt pensatiu. No entenia ben bé el que estava passant però, des de feia un temps ja massa llarg, hi havia una mena de fredor en aquella zona de la casa. I no ho entenia perquè aquell contorn s'havia mantingut igual com l'havia conegut des de petit.


La taula redona amb el tapall al damunt que li penja per a tots els costats. Un test amb una flor vermella, o groga, o blava, segons la temporada de l'any. Una palmatòria amb la candela sempre apunt per encendre. Un llibre, com a mínim, a sobre la taula.


Al davant, un poc escorada a la dreta, una finestra. Des de la cadira, quan un s'asseia a la taula, es podia observar el port. El vol de les gavines. Com entraven les barques dels pescadors amb el núvol de titetes de la mar que els acompanyava al darrera tot esperant poder omplir el ventre amb les deixalles que en feien els mariners quan triaven el peix capturat. I ja al fosquet, la posta de sol. Aquest n'era un moment espectacular des de la taula de lectura. Cada dia igual, cada dia diferent. Sempre valia la pena esperar aquells cinc minuts, encara que el llibre estès en el moment crucial del desenllaç, per a veure com la gran bolla de foc era engolida dins de l'aigua i, en una lluita de titans,  aquesta guanyava la batalla i en feia sobrevenir la foscor. Quina meravella.


I assegut a la cadira en aquest racó, tot i estar com sempre, no hi havia el mateix caliu que havia conegut. Havia intentat donar als fills el mateix que havia rebut dels pares i, també, dels avis. Però ara, i per que veia, no havia aconseguit que els fills en tinguessin la mateixa necessitat. Primer la televisió i ara, sobretot, Internet. Ja no feia falta la lectura per a imaginar un mon fantàstic, un mon llunya. Tot, per enfora que fos, estava disponible al moment sols teclejant unes quantes ordres. Jocs, contactes, pel·lícules, fotos... Tot n'era a l'abast. No calia imaginar res, algú ja ho ha imaginat per a nosaltres.


Assegut a la cadira, enyorava com es creaven al seu cervell les imatges descrites als llibres, i que,  aquestes  agafaven, moltes vegades, vida pròpia fugint, fins i tot, de la línia de l'escrit. Sempre hi havia un marge gran per a la seva recreació. Les carreres per a sobre els terrats de Bagdad. El viatge a la lluna. Les conquestes i reconquestes de l'illa...


Ara, assegut a la cadira, temia que el significat del racó del contes estès en perill d'extinció.