La imatge n'era gravada al cervell. No necessitava model. Tenia molt clar el que volia esculpir i,
com més forma agafava la pedra, amb més ganes treballaven les mans.
No podia descriure les sensacions que sentia en passar els dits per tots els racons d'aquella figura femenina, per a tots els plecs. Els llavis, els pits...
A mesura que acabava cada detall, amb més força desitjava que la pedra guanyes la vida. Recordà Pinotxo. Estava disposat a donar-ho tot per ella.
Meravellat mirava el resultat. Era increïblement perfecte. Una deessa.
Va intentar tocar-li la cara i no pogué. La ma quedà aturada a uns pocs centímetres de distància.
La imatge va obrir els ulls i somrigué. No fer cas de la seva nuesa. Mira la figura que tenia al davant i digué: Quina obra d'art més preciosa! Pareix un escultor treballant.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Imagin un escultor gratament sorprès quan el que ha estat modelant agafa un alè de vida. M'agradat molt es final, es original.
una besada
Sol
L'enhorabona, escultor. Però tingues cura de no confondre el "per a" amb el "per" simplement. Comentari d'amic, que com a tal esper que acceptis. Una abraçada, Lluís!
Gràcies per l'ajuda Pep
Publica un comentari a l'entrada