Bolets

M'agradaria ser micòleg per entendre el perquè jo no sé fer el que tothom.


No sé com és que hi ha tanta gent que agafa quilos i quilos d'esclata-sangs i, a jo, em costa un esforç força important dur-ne un plat per a fer una menjada.


No sé com és que tanta gent pot agafar el que va a cercar en un moment. ─Només hi he fet mitja hora. Et diuen. I jo venga rodar i rodar.


És increïble però pel que sembla, cert. I és curiós ja que n'hi ha que et diuen que van a Binifabini però, saps que n'és de gran el que anomenen Binifabini? De fet un dia que vam anar a cercar esclata-sangs amb uns companys, varem anar al teòric lloc de Binifabini però, de fet, entrarem per Coves Velles, arribarem a sa Roca i sortirem per Son Làdico. Va resultar que cercàvem els esclata-sangs prop d'on els cerc jo, i amb quina voltera!


Sí que és ver que hi ha grans recol·lectors d'esclata-sangs. Gent que coneix zones on se'n fan molts. Que n'agafen molts. Aquests, normalment, no ho diuen. No els interessa fer feruma. Dels altres, ni cas!


Jo sé quins son els meus coneixements, les meves possibilitats, les meves limitacions. No sé rotlos. No sé perquè de vegades n'hi ha i altres no. No sé perquè un terreny és més bo que un altre. No sé si son dins la mata, baix el càrritx, o enmig del camí. I quan crec conèixer algun d'aquests dubtes, alguna cosa fa que tengui que tornar a demanar-meu. Així, jo només depenc de la vista. Els veig o no. 


Tampoc no tenc res a amagar. Quan vaig a cercar bolets i m'acompanya algú vaig allà mateix de sempre. No em preocupa mostrar el que jo sé i compartir coneixements. De fet trob interessant el que la gent conegui el mon micològic i que pugui decidir per a un mateix el que creu ha de menjar o no i, amb l'intercanvi de coneixements, és com s'aprèn més de pressa.


La primera part de la temporada ha estat força interessant. N'han sortit molts i jo he seguit fent el que m'agrada. Sortir al bosc i passejar. Cercar. Trobar. Conèixer.


De moment ha estat entretingut. Productiu. De fet he ja menjat esclata-sangs, la cogoma, la llengua de bou, tan la blanca com la taronjada, la cama de perdiu, el suillus, el pixacà, la llenega, els dos tipus de paraigües (macrolepiotes), el xampinyó, el camagroc, la gírgola de pi i de card, la cama-seca, l'orella de rata negra, el peu de Crist, el bolet d'anís, un tipus de cep i el fredolic. Crec que no em puc queixar.


Esper, amb el temps, provar altres espècies que sé que son comestibles però que jo no les he menjat mai, per a saber si els he de recol·lectar o no com, per exemple, les amanites grises o la farinera, i aprendre a reconèixer altres espècies que també sé que son bones però que no tenc prou clar com reconèixer-les com algunes rússules  (les blaves, la quagra...)


Res més per ara. He de deixar d'escriure que ja és hora d'anar a cercar bolets.

Bufoga

Avui, 15 de novembre, ha esdevingut el final oficial de Bufoga. No, no ha estat difícil. Un parell de caminades a Capitania Marítima, omplir uns impresos, abonar les taxes corresponents i ja està. Poc més de vint anys ens ha fet companyia. Quan la vam comprar ja havia tingut, al manco, un parell de propietaris.


Ens va fer il·lusió tenir barqueta pròpia. De fet el mot de barqueta ja és una gran pretensió. Tenia una eslora d'un poc més de dos metres i una mànega que no arribava al metro i mig. Tota la carcassa era de fibra de plàstic. Més o manco una joguina. Però per nosaltres ja s'ho valia. Vaig aprendre a vogar amb ella. Al manco vaig vogar, tant si en vaig aprendre com si no. Col·locàvem les escalemeres, els rems, una empenta per agafar calat i ja podíem partir.


No sé quants trajectes des des Grau a s'illa d'en Colom vam arribar a fer. Molts. Per anar a nedar. Per anar a pescar a sa Mitja Lluna. Per visitar sa Mina i a mirar pedres. Per donar la volta a l'illa. Per anar a romandre. Per... En alguna vegada érem tants que quasi feia aigua. De vegades no bastava amb un viatge  i quan succeïa, sempre hi havia algun voluntari per a vogar. Sempre, sempre, però, va aguantar. 


No només as Grau. També vam dur-la al port de Fornells, a cala Roja, quan no hi havia pegues per acampar, clar. Des d'allà vogàvem fins els illots i s'illa de ses Sargantanes. Al port de Maó, per arribar a s'illa del Rei. A... Quin temps!


No sabíem quin nom posar-li. No trobàvem aquella paraula que fos simple, menorquina i que a la vegada definís el que era. Al final ens va agradar Bufoga i així la vam batiar. Els al·lots van créixer amb ella i també en van fer bon ús. 


Com en tot, el temps passa i el desgast és present. L'havíem arranjada un parell de vegades però no va bastar. A més, per circumstàncies diverses ja no s'emprava cosa que va empitjorar la seva salut. Va quedar ferida de gravetat. Al final es va decidir per donar-li el passaport però, fins avui, la seva ànima legal era viva. Ara ja només ens queda el record.


Adéu Bufoga.

Tres mil dos-cents i pico de motius per assassinar Anna

Durant un temps, molt de temps, quan encara la memòria no em feia fallida, les recordava totes. Una rera l'altre. Totes ben numerades.


Ara ja no. Però els motius han seguit. Les ànsies també. I així, dia rera dia, any rera any. Acumulat tot a la memòria. Tot a sobre l'esquena.


I és que Anna és especial. Capaç de tot. De donar el millor i el pitjor al mateix temps. Record aquella vegada que feien l'amor. Era un vespre de lluna plena a la platja de Cavalleria. Havíem quedat per a veure la posta de sol i ens vam encaramel-lar. Quedarem a dormir sobre l'arena amb els sacs, No hi havia ningú més. Quan la lluna estava a sobre els nostres caps va arribar l'orgasme. Jo ja no podia aguantar més però ella n'havia demanat fins aquell moment. Va cridar. Sí!. Sí! I va caure exhausta. Es va reclinar al costat per agafar forces.  El primer que va dir va ser: ha estat massa, s'ha assemblat al que vaig tenir a Eivissa amb el Pep!.


Ja pot imaginar-sé com em vaig sentir jo! I sí, així és Anna.


Ens estimàvem molt. Sempre teníem coses per contar-nos. Projectes per fer. Il·lusions per compartir. Però a cada punt en comú en sortia, com a mínim, un de controvers.

Va ser curiós, una vegada que estàvem preparant un viatge, un creuer pel Mediterrani, al moment de tancar-lo ja a l'agència de viatges, va rebre una cridada i sense dir-me res, el va desdir. Només un no, no, no, ara no puc fer aquest viatge. Jo vaig quedar tot sol a l'agència sense saber que dir. Al final vaig quedar a casa.  A Anna l'havien convidada a un creuer pel Nil amb totes les despeses pagades, i és clar, per ella, a l'hora d'elegir... Jo no em vaig assabentar fins que em va mostrar les fotos on, l'únic que jo cercava, ja que ella no ho havia dit, era amb qui havia anat. No. No era en Pep. Li  havia tocat a en Pau.


I com aquestes totes les demés. A saber quina seria la mes grossa. I jo ja no ho puc aguantar. Ja no tenc edat per esperar que ella barati. No, ella no baratarà. Seguirà com sempre ha fet. Serà imprevisible. Serà lliure. I jo seguiré anotant tots els moments en que em sent frustrat. I ja no vull seguir així. Açò s'ha d'acabar. No vull arribar als quatre mil motius.


Esper, senyor jutge,  entengui el motiu del perquè he deixat aquest mon.

Pedres

Que faria jo sense les pedres.

Que faria la humanitat sense les pedres.

Les contempl. Les mir des de tots els costats.

Jug amb elles. Les mim. Les fotografii.

Hi ha tanta història en les pedres.

Hi ha tan a dir sobre les pedres.

Tan...

Que millor que paraules

és veure i gaudir de les imatges.