Mides

Que anés a prendre mides li havien dit. I amb aquesta premissa va partir a realitzar la feina. En arribar a l'adreça assenyalada estava un poc perdut. No hi havia, com ell hagués esperat trobar, un edifici, o un solar, o una estàtua, o... No. Era un gran solar enjardinat amb diverses construccions separades de diferents alçades. Podia distingir diverses estàtues amagades entre els arbres, el que semblaven restes arqueològiques, al manco dues fonts...Tot tancat amb una reixa ornamentada de ferro. No hi havia ningú a l'entrada ni tampoc ningú contestava el porter automàtic.
Estava a punt de girar coa i tornar cap a l'oficina quan, per l'interior, s'atracà una persona. No l'havia vist arribar i, per tant, no l'esperava. Quan aquesta el cridà, li va donar un petit ensurt. A més va quedar un poc returat en mirar-la. Era una dona. Ni jove ni major. Ben plantada. De cos atractiu. Amb corbes marcades però sense res desproporcionat... A la cara un somriure als llavis, un nas un tan punxegut i uns ulls grossos i clars, no eren blaus, però clars, com d'un verd oli. Cabells curts i llisos quasi bé blancs. Anava vestida amb un vestit primaveral de colors llampegants,  escotat però no massa. De fet realçava la figura però no era atrevit. Sabates a joc amb un poc de taló. Ho podria assegurar com si ell mateix l'hagués vestida de tant que si havia fixat. 
De sobte es va posar més vermell que un gra d'ai. Se n'adonà que ella havia vist com se l'havia mirada i no sabé que dir. L'empegueïment aflorava per tot arreu. ─Bon dia, va dir ella. ─Ei, bon dia. He vingut a prendre mides... Li va contestar.
Na Raquel, que així es nomia , aprofità la frase per a tirar més llenya al poc, aprofitant la situació i jugà amb el doble significat de les paraules. ─Mides? De què? Mentre el seus llavis dibuixaven un somriure maliciós. 
En Pau, una vegada refet del primer cop no tingué problemes en seguir la conversa.  ─Idò, açò no m'ho han dit, pel que puc midar el que faci falta.  ─I per on començaràs, per davant o per darrera?  ─Tot és important. I mentre pugui donar tota la volta, no tenc cap problema per començar per on vostè consideri millor. ─I com les prendràs les mides?  ─I bé, crec que duc el que fa falta. Ara dependrà del que s'hagi de midar. Sí és gros o petit. Sí es un bony o un clot. També venc preparat per midar un forat i, si s'ha d'omplir, omplir-lo fins i tot... ─Molt bé, molt bé, idò- Va dir na Raquel. ─Veig que ens entendrem. Segueix-me per favor.
Na Raquel va obrir la barrera i comença a caminar cap un dels edificis seguit, un tros enrere, per en Pau. No es girà cap vegada, sabia que ell la seguia. Va entrar en un edifici amb la façana de vidre fumat. Les portes s'obrien automàticament. Es dirigí cap a les escales i comença a pujar. En Pau seguia al darrere sense saber que era el que li havien encarregat. Tenia dubtes del que havia de fer. De com actuar. També sabia però, que cada minut que passava n'era més prop d'esbrinar el què.  Entraren dins una habitació  on estava ple de vitrines amb prestatges. Metros i metros de vitrines amb prestatges i cada prestatge estava ple de petites escultures de marès.
Na Raquel es va girar i va dir. ─Aquí tens la feina. Aquesta col·lecció ha de travessar l'oceà i s'ha de fer un estoig individualitzat per a cadascuna d'elles. Pots començar a midar. 
─ Però si n'hi ha un mil·lenar!
─Sí, i unes quantes més però, per una persona que duu el que fa falta, segur que no hi ha cap problema. Quan acabis pots sortir directament, la porta queda tancada automàticament. Que xalis amb el metro.
Na Raquel va anar cap a la porta marcant les passes i deixant que el seu vestit voles en cada una d'elles. En Pau va mirar com a poc a poc anava quedant tot sol amb la feina per única companya. No feia cinc minuts no és el que havia imaginat.