Gelós II

No ho pot evitar. Encara se sent jove però nota que els dies passen. Que els anys passen. Que de cada vegada hi queda menys  temps.


No, no lluita contra aquesta circumstància. De fet, el temps n'és aliat i enemic a l'hora, i ell ho sap.


Està pensatiu. Es maleeix a si mateix mentre va i ve sense anar aumon. Records i desitjos s'entrecreuen per dins del cervell a tal velocitat que és incapaç de seguir el fil de cap d'ells. En té tants, de records! De tot i de res. Potser, fins i tot, en té massa.


S'atura. Deixa de caminar. Intenta centrar-se en un sol record. Sí, sí. Aquell dia a la vorera de la mar. Aquelles aigües de color daurat. El sol amagant-se rere l'horitzó. Com anava creixent la foscor. Era un vespre estrellat. Era un sostre d'estels. No hi havia ningú més a la platja. La serena queia fresca. Ens agafàrem, ens acariciàrem i prest vàrem iniciar aquells jocs íntims a què tantes vegades havíem jugat. Redescobrir els cossos, l'un de l'altre.


Reviu aquell moment passat. De sobte, a l'hora que llança una coça a l'aire, emet un crit esgarrifador.  Aaaah! Torna a la realitat. Es mortifica pel present i espera, pel que pot ser, el demà, el futur.


I així una i una altra vegada. I així cada vegada que la seva estimada és en braços de l'altre...