Avellanes

Decebut. Molt decebut... Havia guardat el present com qui guarda el tresor més valuós i no pel seu valor econòmic sinó pel seu valor sentimental...


Un any més havia gaudit de les indescriptibles sensacions que es poden viure en les, cada dia més massives, festes de Sant Joan a Ciutadella. Li agradava ser present als diferents moments de la festa. D'aquests no n'hi havia cap, que en si mateix, per a ell tingués més importància que un altre. Cadascun en tenia la seva i, cada any, segons les circumstàncies, segons la companyia, aquesta podia baratar, aquesta, podia ser diferent.


Enguany, una vegada més, i ja n'eren moltes, havia voltat per la Contramurada a la guerra de les avellanes. Bé, seria millor no anomenar-la guerra sinó més bé seducció, amistat, bulla..., ja que aquests n’eren els sentiments transmesos  en cada punyat d'avellanes llençat a alguna persona un tan especial.  No hi havia en cap moment  intenció de fer mal a ningú. Simplement... T'he vist... Després et cerc... Som aquí... Et retorn el que m'has enviat... 


Aquest és el llenguatge emmascarat en cada una de les avellanes llançada. 


Ell... Per badar, n'havia rebut un grapat junt amb un somriure seductor acompanyat d’una maliciosa mirada.


El sac d'avellanes s'estava buidant més de pressa del que ell voldria, o era el temps que transcorria més de pressa del que es pensava? El fet és que era hora d'anar cap el Molí des Cavallitus per a rebre als cavallers entrant a la població i admirar el bot en recollir la canya verda. Només ni quedava una embosta d’aquell sac d’avellanes buides i decidí guardar-ne un punyat per quan la retrobés. ¬─Havia de retornar-li tot: Avellanes, mirada, somriure i, a poder ser, una besada, pensà─. 
Les posà a la butxaca i seguí la bulla. 


Cent i no sé quants cavalls van botar al seu davant mentre, ja amb la canya que els donaria dret a participar a la beguda, anaven cap el caragol de ses voltes. Tothom els hi anava al darrere. Ell també. Cada dos per tres feia una returada. Ara per un conegut, ara a una cotxera oberta, ara per tirar avellanes del sac d'algun altre... Aquell carrer no era acabador!


La festa seguia i ell encara tenia a la butxaca aquelles avellanes reservades. No havien tornat a coincidir. ─Hi era encara?─ Carrers avall, era hora de prendre una decisió: O cap el caragol de Santa Clara o cap a casa. Va guanyar la segona opció. Ja li lliuraria el tresor quan es trobessin.


Avui ha telefonat i li ha demanat perquè estava tan content. Ell ha respost  que tenia una sorpresa per a ella.
─Hem de quedar prest. Tenc un present i em fa molta il•lusió lliurar─. 
Tot i que ella volia saber ja de què es tractava ell s’hi negà. ─Ja no seria sorpresa─ li contestà.


Just va penjar el telèfon,  posà la ma a la butxaca per a acaronar el present que amb tant de zel  havia guardat i... Sorpresa! No hi havia res a la butxaca! L'escorcollà i no trobà més que un petit forat per a on fugiren les avellanes. Totes i cadascuna de les alegries, tots i cadascun dels sentiments, tot ha fugí per aquest foradell!


─Estic amoïnat, decebut i... ara... no sé si aquests sentiments que jo havia posat en aquest petit fruit  tindrà, en tu, la mateixa resposta─.