Ja s'escolta el cant dels ocells. És matinada. L'inici d'un nou dia. La primavera és prop i, molts, en tenen la sang alterada. Demà seguiran lliures, com el sol i el vent.
Mentre, et llegeix. Em fas pensar. No em puc adonar del que passa, del perquè de tantes coses. No sé que fer. No sé si puc fer.
Sé que les presons no sempre tenen barrots. No se´...
La llum era apagada. La penombra omplia fins el racó més amagat de l'estància rebotant contra les parets despullades.
Ella era bé al centre de l'espai asseguda al terra. Tota nua. Arrupida. Amb les mans abraçant les cames i el cap recolzat a sobre els genolls. Muda. Esperant. Plorava i esperava.
Les llàgrimes regalimaven per la fina pell fins a tocar enterra.
Tot i no ser possible, la foscor pareixia tornar, de cada cop, més negra.
No hi havia més soroll que el de la seva respiració i el tro d'alguna que altra gota, guanyada per la gravetat, explotava en impactar sobre la freda rajola, el so del qual s'escampava en ones cap a l'infinit.
El ressò del silenci consumia, a poc a poc, el que li quedava d'ànima. Prest només quedaria el record de la seva essència. L'espai fins aquell moment per ella ocupat, seria omplert de buidor. De res.
Ja s'escolta el cant dels ocells.
