La llum era apagada. La penombra omplia fins el racó més amagat de l'estància rebotant contra les parets despullades.
Ella era bé al centre de l'espai asseguda al terra. Tota nua. Arrupida. Amb les mans abraçant les cames i el cap recolzat a sobre els genolls. Muda. Esperant. Plorava i esperava.
Les llàgrimes regalimaven per la fina pell fins a tocar enterra.
Tot i no ser possible, la foscor pareixia tornar, de cada cop, més negra.
No hi havia més soroll que el de la seva respiració i el tro d'alguna que altra gota, guanyada per la gravetat, explotava en impactar sobre la freda rajola, el so del qual s'escampava en ones cap a l'infinit.
El ressò del silenci consumia, a poc a poc, el que li quedava d'ànima. Prest només quedaria el record de la seva essència. L'espai fins aquell moment per ella ocupat, seria omplert de buidor. De res.
Ningú, mai més, en sabria res de l'esperança.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Ben xulu aquest escrit.
Com moltes vegades sols fer, mantens sa intriga fins sa darrera paraula. Esperança.
Curt i polit.
Avui en dia tots en volem tenir d'esperança, però d'alguna manera la veim també nua i plorant desconsoladament qualque estona.
m'agrada.
Publica un comentari a l'entrada