dimecres, 25 de juliol de 2012

Incomprensiblement


Estava assegut a la cadira davant la taula de l'ordinador. La imatge es reflectia a la pantalla, no molt clara, però prou per a saber que era la meva. Les mans eren al damunt del teclat. Cada dit a sobre la tecla corresponent. La finestra amb els vidres un poc oberts per a permetre l'entrada d'una suau corrent d'aire. Tot a punt.


Era increïble. Les idees eren nítides i les paraules sorgien com l'aigua dels brolladors en una gran font. Les lletres, una darrera l'altre, expressaven el missatge corresponent. Tan era el tema a tractar. Podia ser un poema d'amor o, també, una critica al govern de torn. Era igual. Els dits no aturaven de teclejar. Cap error ortogràfic, cap errada de sintaxi... Ja podia estar assegut cinc minuts com un parell d'hores. El resultat era el mateix.


Fins què...  tot el que havia estat fins aquell moment s'esfondrava com un castell de cartes. Aleshores, les paraules s'amagaven al racons més profunds del pensament; els dits, s'entrexocaven uns amb els altres, apareixien les faltes; les idees... ah, les idees. Aquestes s'entremesclaven i res sortia en net. No sabia de que anava a escriure, no sabia el que volia expressar. I havia bastat només un segon, un petit moment i cada vegada igual.


Incomprensiblement, només calia engegar l'ordinador




1 comentari:

MARGA ha dit...

M'HA ENCANTAT!!! PERDONA QUE FACI TANT QUE NO HAGUES FET CAP COMENTARI. UNA BESADA DE COLORS...