dilluns, 2 de juliol de 2012

Pinzellades


Viure Sant Joan és fàcil. Només cal trepitjar qualsevol racó per a notar que la festa es respira per tot. Sempre el mateix. Sempre sensacions diferents. Sempre viu. De vegades la realitat i fantasia passa per una línia transparent i tot creix o minva segons l'ull amb que se'l mira. I cadascú posa, aquesta realitat, on creu convenient.


El color, la pols, les olors, la llum, la gent.


Hi ha comentaris sobre quanta  gent hi ha. Que si a aquest caragol n'hi ha més que l'any... Que si al Pla hi  ha més gent que... I no. No n'hi ha més de gent que... No hi quep ningú més ja a aquests llocs. Si ve més o manco gent es nota, en tot cas, a les altres parts; on la festa no és, en si, la festa. Quan ses Voltes estan plenes de gent, pot ser hi ha, o no, gent al Pla però, a ses Voltes està a rebentar, com cada any. Quan al Convent de Santa Clara, el caixer senyor va a demanar per la seguretat als jocs, és ple. Pot ser al Born, mentre, hi quepi, o no, més gent. Però no hi ha més o manco gent als moments claus de la festa, que son molts i sempre és ple.


Atemptat al patrimoni. Aquesta és la sensació que em va recórrer pel tot el cos durant un breu moment. Pot ser per deformació professional. Els cavalls anaven camí de Sant Joan de Missa. Era just el moment de les avellanes. Travessarem del Born cap a sa Contramurada. En arribar-hi no hi havia, en aquella part, gaire moviment. No es veia gent ni tampoc avellanes. L'any no és gaire bo, econòmicament parlant, i tot se'n ressent. En caminar vaig sentir un creec. Hi havia una avellana i la vaig esclafar. Vaig tenir una mala sensació. Per sort, un tros més amunt si que hi havia més bordell i les avellanes corrien abastament. L'atemptat d'haver destroçat l'última avellana va quedar només en un ensurt.


Enguany és l'any del túnel i, Sant Joan, no podia quedar-ne exempt. ─Que com fer per a veure els jocs des Pla? Molt fàcil, en passar el túnel tot dret cap a Ciutadella. Seguesqui la gent i no te pèrdua─ En arribar trobà un gran port però quasi bé no hi havia ningú i, de jocs, res de res. No ho entenia havia passat dos túnels i anà tot dret, com li havien indicat.


Hi ha moltes definicions sobre la festa de Sant Joan. Cadascú en te la seva personal. Enguany m'ha n'han donat una de diferent: Sant Joan és una festa on s'espera a que sigui l'hora de qualque cosa. Una festa on s'espera que algú acabi de saludar a aquell conegut que s'acaba de trobar i que, possiblement, només es retroben en aquests moments i entri, entri, cavalls per a tot.


Estava esgotat. No podia més. La pressió de tots els dies anteriors havia estat insuportable. No havia cobert totes les expectatives que s'havia creat. No li quedava temps per aclarir tot el que faltava i ja era l'hora. La suor li regalimava per tot el cos. Estava apunt de defallir. Començava a sentir una forta pressió al pit. Volia cridar. Volia fugir. Les palpitacions tenien un ritme molt accelerat, tindria taquicàrdia? A l'escala hi havia molt soroll. Una veu es va imposar: Donau permís per a començar...
─Noooo !!!!!!!!!!!!─ va cridar, i va caure a plom al terra com si un llamp l'hagués ferit...


  
Ah!, la línia transparent...