diumenge, 12 d’agost de 2012

Na Gustavo


Qui m'ho havia de dir. Encara no sé el perquè vaig actuar com vaig actuar però ho vaig fer i ha estat
el que ha estat.
Tot va començar un dia d'hivern en que havia sortit a caminar per un d'aquells paratges més inhòspits de l'illa quan la vaig veure. Estava tirada entre les pedres del macar d'Alforí.  Un mac de grans dimensions rodolava perillosament al seu costat. Estava esquifida. Resseca. Despentinada. Bruta. Muda...
Vaig maleir el moment en que em vaig apropar a aquella part però, ara ja estava fet i no podia girar l'esquena. O sí? No. No podia. 
El sol pegava de valent i, el vent, amb més força del que hagués volgut. Vaig mirar com podia solucionar momentàniament la situació i ajudar-la a arribar al cotxe sense malmetre més la seva situació. Després ja decidiríem. 
En darrer terme vaig considerar que per evitar qualsevol tipus de responsabilitats, millor aclarir-ho directament sense dir res a ningú.
La vaig rentar. Li vaig tallar els cabells. Li vaig posar crema per a tot el cos. El seu aspecte va millorar notablement tot i que no tots els problemes n'eren resolts. Encara, seguia esquifida. 
Li vaig pintar els llavis i la vaig portar a la que seria la seva nova llar. Un xalet a Binidonairet.
Encara no ha recuperat la paraula però, de moment, rep les visites amb un somrís. Allà, a casa seva, és feliç.