De petit m'ho havien dit i no hi havia fet cas. Ens agradava fer entremaliadures, que notassin la nostra presència. Sentir-nos vius, molt vius.
No és que ens assenyalessin però tot-hom sabia qui érem.
El temps havia passat i nosaltres seguíem igual. Sempre en teníem alguna al cap!
Ens agradava escoltar després els comentaris del que havíem fet.
Quin temps aquells!
Una vegada va venir una colla de castellers per a fer una demostració. Hi havia molta expectació. Era la primera vegada i la curiositat havia arreplegat una gernació al Pla de la Parròquia.
Una agulla de cinc anava caminat des del carrer nou cap a la plaça. Anava a poc a poc, molt a poc a poc i, clar, no vam poder fer de manco. Ens vam posar un damunt l'altre i, darrere, darrere, els vam seguir.
Aplaudiments i rialles s'entremesclaven.
Quan vam passar per davant on hi havia mumare no va poder deixar d'exclamar:
─És que sempre han de mostrar l'orella!─
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada