Grafit

Grafit

 

En anar fent anys passen coses estranyes. Tens més vivències, més records però, també, menys capacitat per a recordar-ho. Així que el cervell, entenc que de manera aleatòria, et va obrint el calaix dels records i, avui un, demà un altre, et fa reviure aquelles petites històries que, amagades a la part més fonda de la biblioteca et poden fer treure un somriure o treure els colors.

Normalment són històries de poca importància sense les quals pots viure tranquil·lament, però, quan  reapareixen, açò, o rius o et poses vermell com un pebre. Per sort, normalment et passa quan ets tot sol i no has de donar compte a ningú. En tot cas pots tenir una anècdota més a contar als companys en alguna de les trobades en grup.

I, així, m’ha vingut aquest record. Ja fa temps, tres o quatre anys mínim. Estava arribant a casa, era migdia, hora de dinar quan al carreró de davant ca meva vaig veure unes joves amb actitud  sospitosa. Miraven a banda i banda tot dissimulant, i jo no sabia ben be el perquè, fins que una, la més decidida, va treure un esprai i fissss. Va gravar un nom a la paret del carreró. La veritat és que no sé el que deia, molt possiblement el seu nom, però no ho sé. M’ho vaig mirar sense saber molt bé el que fer, si havia de passar de llarg, si dir-les alguna cosa, si...

La veritat és que el grafit era bonic. Tenia el traçat clar i molt net i, encara que com he dit no sé el que posava, era clar que no era la primera vegada que el feia. Ho va fer ràpidament, sense cap dubte ni fall. Així i tot, vaig tenir temps de veure tota la història. De fet, em vaig aturar al davant d’elles. Quan va acabar de pintar-lo, en girar-se es va trobar amb la meva mirada al davant i no va saber què fer.

Jo vaig rompre el gel demanant si em podien dir el que posava. Elles estaven dubtoses. Xerrar amb jo o fugir?

Al final em van dir que era el seu nom, però no em van dir quin. Vaig demanar-les si jo podia posar el meu. Em miraren amb cara d’incredibilitat i de poc convenciment, però, al final, em donaren el pot. L’havia de sacsejar, prémer el botó i fer el traç com si fos un bolígraf.

En tenir el pot a les mans, com m’havien dit, el vaig sacsejar i fissss. I just havia començat a sortir el líquid negre, van pegar un crit unànime i, d’aquelles boques van sortir una quantitat d’insults que millor deixar-los tancats en aquest calaix dels records, ja que no són bons a transcriure’ls.

La que m’havia passat el pot, plorant, em va demanar perquè ho havia fet. Perquè havia escrit a la seva camiseta. Ara era inservible, que l’hi havia de pagar, que aniria a la policia, què ... Jo només vaig poder dir-li que la meva i única intenció havia estat deixar, com ella, la meva marca en una propietat d’altra. Van fugir corrents. No sé si ho va entendre.