Vitrina

 

Vitrina

 

S’altre dia, de pagès, vaig anar a Ferreries. Motiu? La inauguració d’una vitrina al Centre de Geologia.

La veritat és que aquesta vitrina, no ella física sinó el seu significat té història, i jo, en som un dels que ho he viscut de primera mà.

Vaig conèixer en Benito Mercadal farà prop de cinquanta anys de la mà de Miquel Fernàndez. Amb en Miquel ens vam conèixer jugant a escacs i, a més, va resultar que érem família, fills de cosins per a ser més exactes. Després vam coincidir al GOB i acabarem anant d’excursió junts. En una d’elles, una estada de Setmana Santa, els altres companys havien d’anar a fer feina el dissabte al matí i, al vespre, en Miquel em va dir: demà matí et donaré una lliçó de geologia. El matí vaig demanar-li que quan començava la lliçó. I així, sense adonar-me’n, vaig començar a conèixer Menorca des d’una altra perspectiva. Jo havia participat en un grup excursionista pel qual ja coneixia diferents indrets de l’illa, però ara els aprenia a mirar amb uns altres ulls. El color de les pedres, les seves formes, els fòssils... De fet, i durant molt de temps, vam sortir cada dissabte al matí aprofitant que les nostres parelles tenien feina.

Vaig revisitar molts llocs coneguts, però, ara, aprenia a observar-los. I així i, per açò, vaig conèixer en Benito. Amb en Miquel ens aturàvem a ca seva per mostrar-li el que havíem trobat, sobretot caragols i ossos del Quaternari, del que en Benito n’era especialista. També vam poder gaudir d’algunes excursions amb ell.

El temps passà. Benito es feu més gran, la salut no l’acompanyava i anà a viure a Mallorca amb el seu fillol. Vam perdre tot el contacte. Ja en aquell moment algunes persones es preocupaven pel seu llegat. La col·lecció de fòssils que havia anat arreplegant durant tota la seva vida i, possiblement, la biblioteca menorquina més
completa sobre geologia. Tot va quedar en la foscor.

En la seva mort hi va haver uns quants intents més per a poder recuperar, per als menorquins, el seu llegat, però tornà a quedar en la foscor.

No va ser fins que es va plantejar la venda de la seva casa habitual de Sant Lluís quan van tornar a sonar totes les alarmes. La casa es venia i havien de buidar tot el que hi havia a dins. Va ser un periple. Frisseres per buidar. Què se’n feria de les pedres i els llibres? L’administració no donava tampoc mostres de gaire interès. Un poc de tot. Miquel i jo hi vam dedicar hores recuperant el material, ajudant les neboderes a borinar mobles, a fer capces de llibres i documents...

Obrador des de Barcelona ens encoratjava a què no es perdés res. Fèiem d’intermediaris entre família i administració per a la recuperació del llegat. De fet, en un moment determinat, les neboderes ens van dir que ens ho donàvem a nosaltres i que en féssim el que trobéssim, fet que no vam acceptar. El llegat d’en Benito era important i, més prest o tard, l’administració se’n faria càrrec.

Ens vam endur a can Miquel, i sense exagerar, sis o set metres cúbics de materials. Pedres, fòssils, llibres, cartes... A l’estiu, amb més calma, Obrador, Quintana, Miquel i jo, vàrem començar a revisar el que havíem arreplegat. Baratàvem les capses podrides de cartó per altres de plàstic tot intentant conservar les etiquetes, quan n’hi havia. Vam treure la correspondència, molta de la qual havíem recuperat dels fems, per intentar salvar les comunicacions entre Benito i altres personalitats del món de la geologia, posant-la entre fulls de paper per treure’n la humitat. Férem una revisió de les publicacions per veure quines valia la pena guardar: tot el que feia referència a Menorca, totes les d’en Benito o d’autor menorquí, tot el que estava dedicat i els llibres que a criteri dels geòlegs consultats valia la pena guardar.

A la fi, el CIM va acceptar la donació del llegat. No record quants mesos havien passat però..., uns quants. El dia que van fer la roda de premsa per informar d’aquesta donació a més del conseller i del Director Insular, també hi participà en Bep Quintana. Hi havia convidats la premsa i els familiars. Dels  familiars no vaig reconèixer ningú de quan netejarem la casa. Jo hi vaig ser present perquè
m’hi vaig colar. En els agraïments ens van citar. No tot havia estat perdut!.

Poc temps després, amb ajuts a la investigació es va poder efectuar la classificació dels fòssils per Bep Quintana, i de la correspondència per Agustí Rodríguez. Posant, semblava, punt final, al tema del llegat d’en Benito Mercadal. Però no! Obrador considerava que en Benito es mereixia un reconeixement públic i permanent a la seva persona. Una bellíssima persona, un geòleg autodidacte, un menorquí per a ser recordat. I tornam a caminar.

Una vitrina on, en un espai més petit d’un metro quadrat hi ha de ser tot. Amb un cartell que pugui dir en poques paraules qui era Benito i què va fer. Idò, la Bíblia en un foli!

On ha de ser la vitrina, que hi ha d’haver, com s’ha d’explicar...? Proves i més proves. Idees, tornar a fer proves. No tenim el material d’en Benito. El demanam. Mentre hi posam peces nostres que es podran, en tot cas, substituir... Ja tenim el cartell, ja tenim la vitrina muntada, ja... Venen les eleccions i no es poden fer actes que es puguin considerar de propaganda... Escoltin, és només una vitrina... Bé...

Fa pocs dies, vaig anar a Ferreries, al Centre de Geologia, a la inauguració de la vitrina sobre Benito Mercadal. N’Agustí Rodríguez en va fer la presentació de l’acte. En Toni Segui, periodista i santlluïser, en va fer la semblança personal. En Bep Quintana va explicar què hi havia a la vitrina, i Simón Gornès, conseller de Medi Ambient, va tancar l’acte.

Ens vam trobar alguns vells coneguts. Excursionistes de les pedres. N’Obrador, alma mater d’aquest acte, qui ens ha empès a dur-lo a bon port. Na Rosalia, la companya indispensable. I una colla d’amics que sempre són on han de ser.

Va acabar tot, com sol passar, amb un bon sopar on, com ja se sap, vam arranjar el món de les pedres.