Entrevista a Xisco Roig

Enguany, i per segona vegada, m'he presentat al Premi Andrés Casanovas del diari Menorca i, per segona vegada no he tingut èxit. Pens, però, que el que ens conta Xisco és prou interessant perquè no quedi dins un calaix. Aquí, potser, algú la llegesqui. 

Les fotos són de Damià Coll

Entrevista a Francesc Roig i Munar. Doctor en Geografia i Doctor en Geologia.

 

Francesc Xavier Roig i Munar, Palma 1968, arriba a Menorca l’any 1999, ja fa vint-i-cinc anys, a través d’un projecte pilot de gestió de platges. El vaig conèixer per la seva relació amb el Consell Insular de Menorca on jo treballava. No és que coincidiren sovint, però prou per a una relació d’amistat que ha perdurat fins ara. La meva curiositat per la natura i per la geologia, entre moltes altres coses, ens va fer coincidir i tenir intercanvi d’opinions en temàtiques diverses fins a arribar a signar conjuntament algun article científic. D’aquí l’interès per donar a conèixer al públic en general aquest personatge que és catalogat, segons diferents persones i des de diferents punts de vista, com investigador infatigable, rigorós amb les dates i dades, de caràcter fort, que diu el que pensa sense mossegar-se sa llengua..., i moltes més impossibles d’escriure.

******

Francesc, abans d’entrar en matèria vull agrair-te que acceptessis aquesta convidada. No tothom està disposat a parlar d’un mateix. Per començar, ens podries dir qui és Francesc Xavier Roig?

Vaig néixer a Mallorca fa cinquanta-sis anys i el meu interès per la natura sempre era present, molts caps de setmana era d’excursió per la serra de Tramuntana i corria amb bicicleta. Imagín que vaig decantar-me per estudiar Geografia i Geologia per entendre millor el que m’atreia de la natura, el que trepitjava i el que observava. Una forma de donar resposta a les meves inquietuds i dubtes.

I com recau un mallorquí a Menorca? 

L’any 1999 vaig veure una oferta de treball per fer un Pla pilot de gestió de platges de Menorca i, pel fet que ja treballava amb temes litorals vaig presentar-me a l’entrevista. Record que vaig agafar un avió de Spanair un matí per anar a Barcelona i fer l’entrevista de treball.  A l’horabaixa l’aeroport, quan tornava, em digueren la feina és teva i vaig venir cap a Menorca.

Així vas començar una relació laboral amb el CIM?

Bé, en un primer moment la feina, tot i ser per al CIM, es feia a través d’una ONG, NEREO, que tenia un any per elaborar el Pla.  Resultat d’aquest pla va néixer el servei actual de neteja integral de platges de l’illa.

Després el CIM tragué a concurs la direcció del Servei de platges, concurs que vaig guanyar com a assistent tècnic fins a l’any 2013 en què decidiren no tornar a treure la direcció a concurs i deixar la responsabilitat del servei a l’empresa contractada per a la neteja. Un error des del meu punt de vista. A partir de llavors la meva relació laboral en Menorca és anecdòtica, tot i que seguesc de prop tot el relacionat amb temes geo-ambientals que es realitzen a l’illa.

Paral·lelament a les feines a l’illa i amb altres clients de fora vaig fer dues tesis doctorals, una sobre geomorfologia litoral de platges i dunes, a la UIB, i una altra sobre geologia dels Tsunamis, a la UB.

Però has quedat a viure a l’illa, per què?

Sí, ja hi duia anys i amb el temps m’hi he establert i no m’hi trob malament tot i que a Menorca no hi treball laboralment, però sí que hi faig bastants coses de recerca i hobby. La tranquil·litat de l’illa és bona per algunes feines que suposen molt de viatjar, com és el meu cas. Tot i que aquesta tranquil·litat de cada vegada és més escassa al llarg de l’any.

Mallorca és l’illa germana gran i normalment el peix gros es menja al petit. Amb els anys que dus a Menorca has pogut observar cap sentiment de centralisme mallorquí? Què en penses?

Evidentment sempre hi serà. Per molt que s’intenti erradicar a Mallorca hi ha la capital, la  població més gran i el volum més gros de negocis i, açò, no canviarà. De fet, basta mirar els horaris dels vaixells, estan pensats pel gaudi dels mallorquins que ens visiten.

La teva primera especialitat és la geografia. En ella treballes el món de la sedimentació i erosió. Has treballat a Menorca i ara ho fas a tot el litoral català i al Carib. Ens pots explicar que hi fas exactament?

A Catalunya treball en te
mes d’erosió de camins i Grans Rutes (GR) i en temés litorals amb gestió de platges i recuperació de sistemes dunars. Al Carib assistesc alguns Ministeris a Dominicana i Mèxic i estic com a assessor per empreses hoteleres en temes de conservació de platges. El turisme és una font important d’ingressos i allà fan feina per mantenir-ho i canviar les tendències erosives que els preocupava. Ara estic començant també alguns treballs de gestió litoral a Cap Verd.

A Menorca tenim diferents platges amb greu perill de desaparèixer o quedar malferides per efectes naturals, podem recordar el cas de Cala en Porter que no fa massa temps, però n’hi ha d’altres de febles. La pujada del nivell de la mar, les DANA, l’erosió eòlica i antròpica... No hi ha possibilitats de feina per una persona amb els teus coneixements? Hi ha algú que vigili aquests temes?

Bé, com dius, hi ha diversos factors que incideixen, uns de naturals (som a una illa i, la mar, el vent, les pluges..., en són uns grans erosionadors continus), als que hem d’afegir agreujaments pel canvi climàtic i, d’altres, per la planificació i la gestió que se n’ha fet i se’n fa. Per tant, en uns termes és una guerra perduda; en altres, es necessita d’una planificació i gestió que tingui en compte els diferents factors que interactuen en la natura. En el litoral, pel seu dinamisme, encara es poden revertir molts aspectes, però per revertir-ho s’ha d’entendre com funciona i entendre, sobretot, que els sistemes que són explotats a l’hora són dinàmics i naturals. Les platges no saben quan comença la temporada turística.

Camp per fer feina en temes litorals a Menorca, sí que n’hi ha, clar. Però sembla que jo no som la persona més adient o no complesc el perfil que cerquen els tècnics i polítics de l’illa.

Si una persona observa i compara les fotos aèries de l’any 1956 i actual podrà observar que hi ha platges que han perdut metres d’espai útil, però no a totes. A què es deu aquest efecte?

El més senzill és atribuir l’erosió als nous escenaris de canvi climàtic, però no és tan simple. Cal fer una mirada al passat i observarem que les platges que han sofert una major pèrdua d’arena són platges intervingudes, regenerades o que han perdut el seu suport natural per pèrdua del sistema dunar. Cal, per tant, fer una autocrítica del que s’ha fet i com, i no sols al que es pot observar  a les imatges aèries.

El problema és que Menorca està relativament ben conservada, i amb aquesta història els ciutadans no són, o som, conscients del present ni del futur, perquè sempre ens comparem amb els que estan pitjor i no amb nosaltres mateixos. Si feim una comparació amb el que passa en el mateix territori no aniríem amb el cap tan alt perquè seríem conscients dels errors que hem fet al llarg del temps i la factura que esteim pagant, tot i les imatges idíl·liques que venem i que prest seran l’anècdota.

També has treballat en el Camí de Cavalls, però aquest segueix un procés erosiu accelerat, tant per accions antròpiques per l’ús com per l’acció de la natura, que en algun cas és molt significatiu. No hi ha solució?

En el cas del Camí de Cavalls és l’exemple més clar d’erosió irreversible, tot i que encara hi ha alguna solució, però de cada vegada serà més costosa econòmicament i tècnicament, a més del consum territorial. L’any 2015 vaig fer la diagnosi sobre l’estat erosiu i riscos geològics del Camí de Cavalls i a causa de la manca d’aplicació de propostes el camí es continua agreujant el seu estat.

Va ser la primera i única vegada que un informe meu va ser censurat per dir el que tots sabem i pel que m’havien contractat, la diagnosi d’un camí rellevant pel ciutadà i per a l’atracció turística. El resultat, la mala planificació i la nul·la gestió són les causes de la seva degradació, no dels usuaris. La censura va venir d’un partit menorquinista, que lluny de fer un pas endavant va fer cinc passes endarrere. No vaig doblegar-me a la censura tècnica i política, vaig ser ferm en el meu informe i..., així em va anar... Malgrat tot... res o poc s’ha fet i mantenc la meva opinió de fa deu anys. Alguns em podrien dir caparrut, altres coherent.

A més del Doctorat en Geografia et vas treure el doctorat en Geologia. Què et va motivar?

La segona tesi me la va motivar la curiositat d’unes formes i processos observats a una feina que vaig fer a Cuba. Allà no me’ls van saber explicar. En tornar a Menorca els vaig veure i volia entendre’ls. Eren les acumulacions de blocs sobre la costa rocosa. I d’aquí vaig fer la segona tesi doctoral sobre l’impacte dels tsunamis a les Balears.

Tsunami? Açò a Menorca sonaria a conte xinès si no fos perquè fa uns anys en vam rebre la resta d’un amb greus perjudicis econòmics que algú encara deu recordar. A Menorca idò, és possible trobar indicis d’antics tsunamis? Quins?

Menorca ha resultat ser un excel·lent escenari de recerca en temes de blocs de tsunamis al Mediterrani occidental, trobant els millors exemples de morfologies. Els podem trobar al litoral a tota l’illa, però els més espectaculars són a l’Illa de l’Aire, Alcalfar i Binissaida. Posteriorment, vaig ampliar el mostreig a totes les Illes Balears que són “l’escut” de la península dels tsunamis provinents de l’Alger.

Així idò en vas ser pioner en l’estudi dels tsunamis a les illes, però la temàtica va ser molt discutida als inicis amb base a un gran escepticisme per part dels mateixos professionals. Explica’ns el que va motivar la discussió entre altres tècnics i com ha acabat el tema.

Sí, l’escepticisme va ser a cops esgotador, però enriquidor perquè em va obligar a fer algunes proves per demostrar que anaven errats. La discussió que formulaven els crítics era molt pobra i poc racional. L’argument era simplement negar-ho o dir “no has vist mai una gran tempesta”. Vaig marcar blocs a la costa N i a la costa SE i amb grans tempestes com la Glòria els blocs no es van moure tal com deia a la tesi, donant validesa a les equacions aplicades que sense base em discutien. Ara sembla que després de diversos articles internacionals publicats a revistes de prestigi el tema s’ha tancat. Encara esper una rèplica en algun treball científic dels escèptics.

 

Ja hem rallat que a Menorca hi ha forces erosives que afecten el litoral. De fet, és reconeixible la pèrdua de penya-segats i d’arena a diferents platges, la desaparició del pont a ses Pedres Blaves, es Bec Vermell i la caiguda d’una part dels penyals de la Mola on, el Punt Zero, té els dies comptats. Des de fa anys en fas un seguiment de diferents zones de Menorca on hi ha el perill d’esfondrament. Explica que hi fas i quines conclusions en treus del teu treball.

Faig el seguiment de tres promontoris inestables del N de l’illa amb diferents composicions, morfologies i característiques (la Mola, es Bec Vermell i Cavalleria). És un seguiment a llarg termini, però com que hi veig resultats, petits moviments continuats, no he deixat de seguir-ho. Pels resultats crec que veurem com en cauen dos dels tres que seguesc. De fet, la Mola l’any 2018 ja patí un desplaçament en massa de 12.000 m³. El tema del seguiment de costes rocoses està poc tractat perquè els resultats són lents i tenim una percepció de falsa estabilitat.

Dins l’àmbit de divulgació científica has treballat bastant damunt Menorca. Explica’ns en què has treballat.

He treballat sobretot sistemes dunars i platges i costa rocosa. Així i a manera d’exemple hem publicat sobre les dunes de Cala en Carbó, de Sant Jordi, de Trebalúger..., sobre la pèrdua de sediment per la retirada mecànica de la Posidònia de les platges entre molts altres.

A més dels articles científics public els resultats a nivell més divulgatiu a revistes locals, ja que la ciència tendeix a publicar a revistes de reputació oblidant-se d’articles més divulgatius per un públic no especialitzat. Arriba a més gent un article publicat a s’Auba, presents a tots els comerços de St. Lluís que no un article a la revista Geomorphology.

Però, per què tant a Menorca?

Perquè és on residesc i perquè la morfologia de l’illa i el seu estat de conservació i poca intervenció humana en alguns indrets permeten fer un seguiment com si es tractés d’un laboratori. De totes maneres no només he fet treballs sobre Menorca sinó que, a totes les zones en què treball professionalment he anat publicant, junt amb altres tècnics i científics. Malgrat no estar a cap Universitat ni tenir partides associades per la recerca vaig fent aquesta feina com a hobby.

Estàs treballant en alguna cosa actualment a Menorca?

En l’àmbit laboral no tenc res present, potser algun any baratarà, però no en confii gens ni mica. A escala de recerca he estat treballant junt amb altres investigadors temes de etnogeologia, geologia i geomorfologia. Específicament hem treballat els temes de les salines i la recollida de sal, dels cocons de peix, dels amarradors picats a la roca i un sobre els cànons emprats d’amarradors. Però no m’agrada estar aturat i ara n’hem començat un altre sobre geotoponímia i algun més que està al cap.

Vols afegir alguna cosa més?

Bé, voldria agrair que hagis pensat en jo per l’entrevista que sols reflecteix la feina feta amb altra gent que ha col·laborat amb jo.

La mort

 

 La mort

Duia la mort enganxada a l’esquena i, ella, a la vegada, hi duia la seva falç.

No. No havia arribat l’hora encara, o açò em va dir quan es va presentar, però tot estava a punt.

-Tranquil, primer vull saber més de tu. A més, acab d’arribar d’uns dies trafegadors i no vaig per feina.

Tranquil? Jo havia quedat blanc i sense paraules. Tenir aquell sac negre amb caperutxa on no es distingia res i de la qual només en sortia un lleu xiuxiueig, però que al cervell ressonava estrepitosament, no era precisament per estar tranquil.

-Deixem que m’acobli i tot serà més fàcil.

I, sense adonar-me’n, ja la tenia enganxada a l’esquena. Jo no sabia que fer ni si podia fer res. La suor m’empopava la pell. No sé com no em vaig compixar.

-Que no creus que hi ha molta altra gent que pot partir abans de jo?, vaig gosar a dir. Va somriure, almanco m’ho va semblar, ja que d’ella només veia foscor i dos petits punts vermells que valia més no mirar.

-Em caus, simpàtic!

-Axuxí! Ara resultarà que té sentiments aquesta, vaig pensar. I sí, no sé si tenia sentiments, però llegia els pensaments com si ho hagués pronunciat en veu alta.  

No sé quant de temps em va tenir escorcollant per a dintre del cervell. Tampoc sé què cercava ni que pretenia. Jo m’anava tranquil·litzant. La falç estava aturada i no semblava la vulgues emprar en aquells moments.

Al cap d’una estona va fer-me entendre que no frisava amb jo. Que jo seria el seu suport de descans i que arribaríem a un acord entre nosaltres abans del fatal desenllaç. Ella aniria fent la seva feina a la vegada que jo podia anar fent la llista de les persones que considerava havien de partir abans que jo. Que ho estudiaria i, mentrestant, jo en seria el seu descans.

No, no era feixuc dur aquesta càrrega. De fet, i d’alguna manera, em reconfortava saber que podíem anar agafats de la mà, diria millor de l’esquena, sense por a no arribar a l’endemà. La meva llista seria llarga, molt llarga.

De fet, només amb la llista de persones i la feina que amb aquesta implicava, pensava que hi hauria mort i Pere per molt de temps.

Bastava obrir un diari qualsevol o escoltar les notícies d’un dels mitjans de comunicació per a saber que hi havia feina d’embarg. Que no tindria problemes per a justificar que moltes altres persones feien més nosa que jo en aquest món.

No, no cada dia hi havia les mateixes notícies, però sí moltes de semblants i, per la llista, ja servirien. Alguna, encara que no sortia cada dia, sí que ho feia cada dos per tres, i deixava clar que hi havia unes problemàtiques importants que possibilitava que el nostre acord, que la meva llista, tingués raó de ser. Per la meva part, i de manera interessada, intentaria que ho fos de llarga. A més, qui s’atreveix a  discutir amb la mort?

 

 

Amb els temes de les notícies no m’era fàcil posar-me en la pell de la mort. Com ho feia ella per decidir quan i per què decidir a qui toca? Com saber quina podia considerar havia de ser primer que jo? I n’havia de trobar moltes per donar-me més temps... Era important pensar en una relació què, per ella, fos més rellevant que no ho era jo. Jo podia tenir uns criteris, però a la fi, qui decidiria era ella. Així i tot, dintre les meves possibilitats intentaria influir-hi. No tenia clar quina havia de ser la primera feina, quina era la més considerable o la més urgent. Ja dic, agafant qualsevol diari o noticiari hi trobaves tantes coses que et feien esgarrifar que era difícil posar fil a l’agulla i decidir un ordre, però, era important guanyar temps. Molt de temps.

Així i tot, vaig intentar que establíssim unes petites normes. Si ella havia de ser a la meva esquena, el llistat només ho seria de persones properes, i això en dificultava una mica la meva intenció de fer la llista llarga perquè,  no podia jo, ara, començar a viatjar per tot el món, perquè ella pogués desenvolupar el seu comès. Per tant, havíem d’aclarir el què, el com i quan. No n’estava convençuda, però al final va admetre que jo no tenia les seves mateixes possibilitats de borinar-me pel món. Decidí que aniria compaginant el seu treball prop i enfora, i que  en aquest cas, deixaria la marca a l’esquena per a, just en poder  tornar-hi,  i a la vegada, que jo ho sabés que tornaria. -Un contracte és un contracte- va dir.

Vaig començar a fer llista de les coses properes que, per jo, era important se’n fes càrrec. No sabia si per ella ho seria important, però per provar no es perdia res. Una de les primeres coses que em van venir al cap van ser els maltractadors. Primer vaig pensar amb les dones assassinades per les seves parelles o antigues parelles, però després ho vaig obrir a qualsevol mena de maltractament. Ningú té dret a fer mal, perquè sí, a una altra persona.

D’aquesta apreciació va sortir el tema de les guerres, dels abusos d’alguns països envers altres, de l’abús de poder d’alguns dirigents vers el seu poble... Rússia amb Ucraïna.  Gaza i la massacre salvatge del seu poble per part dels israelians. De la fam a Àfrica amb tots els seus conflictes tot i que, avui, no en són notícia. I és clar què, sí a aquest continent no hi passes res, ningú en voldria fugir i no hi hauria tanta migració. Dels talibans i de la pèrdua de drets per part de la població civil, sobretot de les dones que queden relegades a meres criades del seu marit i del sistema.

Aquí va sortir el tema religió però... Hi havia molt de pa a tallar per començar una discussió filosòfica d’un entramat de creences que pel bé de la humanitat no feien més que posar en solfa a les altres, per dir-ho molt simplificada i finament, que fins i tot alguna, no tenia cap repar en matar.

Clar, després d’aquestes possibilitats de feina seva, jo podia aportar poca cosa. Vaig notar que hi havia dies en què no duia cap carrega a l’esquena i, vaig suposar, era a fer un tomb per anar aclarint temes i posant a algú a una altra dimensió.

De fet, en cap moment em va dir que feia ni com funcionava açò de la mort. Jo no vaig gosar demanar-ho tampoc. Tot i això, en tenia curiositat. Perquè du la falç. L’empra? Com?... No, no fa gens de gràcia. La veritat és que impressiona i pensar que amb un cop et pot deixar sense cap o amb el cos esmitjat... Escarrufa.

Quan tornava a tenir el pes a l’esquena no em feia cap comentari. Deixava que fes la vida normal només que de reüll me la mirava. Feia cara de pocs amics!

Després d’uns dies tornava a posar-se en contacte amb jo com si res no hagués passat. Em tornava a demanar per la llista. De tant en tant la trobava més neguitosa, com si volgués frisar i m’atabalava amb missatges al cervell. Has pensat amb açò? I d’aquell personatge que en trobes? Me l’enduc?

Jo continuava amb les meves genèriques llistes. Li exposava les meves raons què, per altra banda, sabia que eren com a molt personals. No per les persones en si sinó pels temes que proposava. Per jo, tothom té dret a viure i, per viure, hi ha unes necessitats. S’ha de tenir una terra on poder desenvolupar la nostra personalitat i, aquesta terra, s’ha de compartir amb altres éssers vius els quals necessitam, i que ells a la vegada també tenen les seves necessitats. Cada vegada que es malmet un tros de terra, cada vegada que es contamina més l’aire o l’aigua, tot se’n ressent i encara que no sempre es veu al primer moment, més prest o més tard es pateix, ho patim.

Així vaig anotar els que contaminen; els que malmeten la terra; els que emprem més recursos dels necessaris sense pensar amb el demà; els que se n’aprofiten dels altres, ja sigui a través de mentides i enganys com els que exploten a altres persones i aquí, ja no dic de l’explotació infantil.

Per arrodonir la llista vaig afegir-ne una de polítics corruptes i una de poders fàctics: poders econòmics, grans corporacions... Tant l’una com  l’altre perquè els seus components no volen veure més enllà d’un interès immediat i mal entès. El dia, que arribarà, s’hagi malmès la terra també  els afectarà a ells igual que als altres. Dels aprofitats que de les desgràcies i mancances d’altres en treuen profit sense importar-los deixar a les altres persones en la més absoluta misèria...

I així, una llista de mai acabar.

Un dia em va dir prou. Que ella anava fent i que no podria acabar amb tota la feina. Em va acollonir! Em va dir que havia estat un plaer haver treballat conjuntament amb jo. Que estigués tranquil. Que no notaria res.

I la mort, es va morir.

 

 

 

********

 

Aquest escrit es va presentar al Premi de narració curta illa de Menorca. No va ser considerat. Potser hi havia massa imaginació o, potser, massa realitat. També podria ser que fos a l’inrevés. No puc descartar que sigui perquè no està ben plantejat. Que les paraules no estan en la seqüència adequada o que hi falten paraules que jo no vaig saber trobar. No puc descartar que simplement hi hagi escrits millors (almanco pels ulls dels membres del jurat). Serà un altre, o no.

Per cert, la mort mor perquè Pere no vol morir i perquè no feia puta cas de la llista.

Caramel·los

 

Caramel·los

 

Sí, ja sé, hauria d’escriure caramels, però, de petit, esperàvem la Setmana Santa amb ganes. Primer perquè no teníem escola,  i no anar a l’escola era simplement fantàstic. També perquè hi havia menjars que, si queien, només ho feien en aquests temps. I clar, pels caramels. Per Setmana Santa menjàvem caramel·los i quan s’entrevenia, un caramel·lo llarg.

Ha plogut molt, però encara em queda algun record d’aquells temps que eren també uns altres temps

Les processons eren matèria obligada. Clar que tampoc no hi havia res més a fer. I, els caramels, una motivació.

No sabia que és el que es feia amb la processó, però tenia clar que l’havia de veure passar dues vegades, una de cada costat. No fos que qui em volgués donar un caramel passes per l’altre costat, i si podia, dues per banda.

No, no vaig tenir mai desig d’anar d’avall d’una capirota. Em bastava veure els altres i esperar el desitjat caramel. No és que n’aconseguís molts, però pitjor era no tenir-ne cap. Record que una vegada, em van donar un parell de bessitos, aquells sí que eren caramels de qualitat!

Un any, només un, vaig sortir de monasillo  i, clar, cap caraputxo no me’n va donar cap de caramel. Per sort i com agraïment a la feta ens van regalar una bossa de caramels per hom. Anava que els talons em tocaven darrere!

El temps va passant. Et fas gran. Madures (o no). Surten altres interessos, altres necessitats i, les processons, ja no formen part del teu afer. Només quan per una d’aquelles casualitats no ha sortit res més i has de quedar a poble, i ja que hi ets, tornes a mirar la processó.

Enguany, ha estat un d’aquests en què vaig quedar a Maó. I no només vaig quedar a Maó sinó que em vaig plantejar reviure algunes històries del passat anant a veure diferents moments de la preparació abans de la sortida de la processó.

La Sang, la primera estació. Encara és prest i no hi ha gaire moviment. Santa Maria. Aquí ja es nota més l’expectació. Els membres de les dues confraries i els enturions van i venen preparant els actes. Fa vent. No saben si la Dolorosa podrà sortir. Rep el primer caramel, però aquest no conta. Qui ho fa va amb la cara destapada i, així, no té cap gràcia. L’església es va omplint. Enguany, per primera vegada des de fa molt temps hi ha el Davallament de la Creu.

Quan puc sortir de Santa Maria la processó ja ha començat. Sant Francesc fa una bona estona ha partit. El Carme es prepara... Els veig passar des d’enfora. No aconseguesc cap caramel. Al final, la Dolorosa no ha sortit. Queda un buit i es nota. És hora d’anar cap a casa. Abans d’entrar però m’atur a mirar passar tota la processó des del principi encara que avui només ho faré des d’un costat. Potser encara hi ha qui creu que som salvable. No tenc moltes esperances però qui sap.

Ueps, s’ha atracat un caraputxu amb la ma allargada i em dona l’esperat caramel. Sé qui és i, a més, em dona qui va. Mira, no tot haurà estat perdut. La processó segueix el camí lentament. Esperar és com una penitència, però tot sigui per poder xuclar alguna cosa dolça. Ja s’atraca el final i..., un altre braç allargat em dona el preuat premi. També sé qui és. No he tingut cap sorpresa. La música acaba passant. Enfora encara pots sentir el redobles de tambor. Jo ja dic prou i entr a casa. La collita ha estat minsa, però pitjor és no tenir res.

L’any que ve qui sap.

Temps

 

Temps

 

Som un jubilat novell. No fa un any que vaig decidir passar a una nova situació personal, la de jubilat. No tenia molt clar com m’ho prendria. Més de quaranta anys fent feina a la mateixa empresa, els darrers vint-i-tants al mateix lloc de treball podien pesar i passar factura. Per altra part, sabia, sé, que tenc moltes i diverses aficions i que, per tant, no hauria de tenir problema per adaptar-me a aquesta nova situació.

La veritat és que va ser fàcil. No sé si per com estava darrerament al meu lloc de treball o perquè ara podia desenvolupar les meves inquietuds, a la feina també o feia, però sense haver de donar compte a ningú. Jo n’era, en som, propietari de les meves decisions, de com invertir el temps i a on.

Recoman a tothom que es pugui jubilar que es jubili. Que no s’ho pensi un moment. Sí, sé que cadascú ha de mirar-se les seves i individuals possibilitats. Les econòmiques sobretot. Però, si aquestes són salvades, que no ho dubti.

Durant aquest temps he continuat fent moltes activitats semblants a les que feia quan feia feina, però perquè m’agrada. M’agrada veure coses que no havia vist abans, fotografiar tots els elements que vaig trobant, continuar documentant-los i col·leccionar les fotografies d’aquets. Mostrar el que conec als que m’ho demanen. Continuar viu.

I per açò es necessita temps. Temps que de vegades sembla difícil obtenir. Sembla que no pot ser, però molts de dies hi falta temps. Algú dirà que hi ha un demà, però no sé fins quan hi haurà un demà.

De la família ja no hi ha ni pares ni concos. Germans i cosins esteim a la primera línia de sortida i, d’aquests, ja n’hi falta algun. Per açò, sense estrès, cal no aturar-se.

Cada sortida de sol, ja sigui sòl o en companyia. Cada excursió. Cada ocell, papallona o flor fotografiada. Cada gota de pluja a la cara. Cada somrís. Cada salutació de bon dia. Cada trobada amb els companys, ja sigui amb els que vaig a caminar, amb els que compartesc la dèria per les cavitats, amb els amics de sempre -que cada vegada ens és més difícil coincidir-, cada partida de petanca. Cada trobada familiar. Tot, totes i cadascuna d’aquestes coses simples són les que donen sentit a la meva vida.

No sé quant de temps queda, crec que ningú ho sap en certesa. No hi pens. Faig, vaig fent. Sense friseres, amb els descansos que tenc ganes, però sense aturar.

La veritat és que vull molt més temps d’aquell que en diuen passat.

Pensar

 

Pensar

 

Pensar... Pensar en què? Pens...? Sa veritat és que moltes vegades pens en res. Deix la ment oberta i els pensaments viatgen, per dins del cervell, lliures de qualsevol lligadura. Passegen, corren, salten..., fan el que volen. De fet, més d’una vegada m’enduc alguns ensurts perquè, dels pensaments, en surten somnis que pareixen realitat i, no, no sempre en són agradables. Així i tot, m’agrada sentir aquesta sensació de llibertat on poden mesclar-se realitats amb somnis, obligacions amb desitjos, sofriments amb alegries.

De fet, en aquestes ocasions, no control els pensaments. Van i venen com i d’on volen. Només not que la ment s’amplia fins a límits inimaginables, sense fronteres, sense fi.

No hi ha una hora ni un dia assenyalat per a pensar sinó uns moments qualsevol. A l’estona d’espera de qualsevol cosa. En mirar el mar abans de la sortida del sol. Mentre estàs quiet esperant que aquell ocell s’atraqui per a poder treure una fotografia d’aquelles en què et sents satisfet i realitzat. O sense esperar res, simplement assegut amb el rostre agafant els raigs de sol amb els ulls tancats aprofitant les bellumes que s’espargeixen per la negror interior.

I és en aquests moments en què notes com els pensaments agafen forma. Com es defineixen els objectes. El moment en què les històries es transformen en vivències. En què les relacions són el que podrien o haurien de ser. I, aquests moments, podrien ser eterns. Desitjaries que fossin eterns, perquè fins i tot, els fantasiosos ho són de bons. I és que no s’ha de confondre els pensaments amb els somnis que, d’aquests, sí que alguns en són de terrorífics.

I m’agrada sentir-me així. Pensant en projectes que no faré mai. Pensant en què descobriré en la següent excursió. Pensant en com fer aquella topografia de la cavitat que se’m resisteix. O quan he d’anar a aquell lloc específic per a poder fotografiar una flor que no trob. De vegades, moltes, els pensaments, són creuats. Es mesclen històries passades amb ganes de futur on intervenen personatges que no hi pinten res, però que, per alguna causa, hi deixen emprenta. Aquí obres els ulls sorprès o espantat i en fas un recet per posar ordre, però, tornes a tancar els ulls i, els pensaments, tornen a la seva llibertat.

Pensar. Açò és el que hauria de fer més vegades. Pensar.

Ara..., he de pensar que fer per a demà dinar...

Projecte d’investigació

 

Projecte d’investigació

 

He tingut un pensament per a un projecte d’investigació. Sé que no serà fàcil aconseguir el finançament necessari per a dur-lo a terme, però no he de descansar fins a veure l’objectiu realitzat.

Avui en dia hi ha molts d’estudis sobre l’ADN de quasi tots els éssers vius, estudis que permeten en alguns casos la modificació del mateix per tal d’obtenir millorar-ne algun aspecte. Així s’ha obtingut reduir algunes malalties tant per a les persones com en el camp dels vegetals. S’han modificat alguns elements per a fer més atractiu el consum de diferents espècies vegetals. També en els darrers anys s’ha estudiat i molt els temes d’aprofitament d’elements que es troben a la natura per a un aprofitament en el món culinari. Espècies que fins ara no tenien gens d’interès, en són elements imprescindibles als plats de disseny.

El meu interès és més simple. Només voldria aconseguir que unes espècies fins ara no tingudes en compte ho fossin com ho són els esclata-sangs. Que les persones les anessin a cercar per a consum propi o per a la seva comercialització. No tindria problema amb açò. Tant faria que fossin per a menjar en cru com elaborats. Fins i tot em bastaria que tinguessin un ús útil pel què fos. El que importa en aquest cas és que la gent les vagi a cercar i que no n’hi hagi tantes com ara n’hi ha.

N’estic tip que, a cada excursió, en arribar a casa estigui tot rapat, sobretot cames i braços, simplement perquè a aquestes senyoretes -ho dic per lo fines que són-, no els doni la gana créixer com ho fan moltes altres enfiladisses i tenguin la mania de tapar els espais per a on un ha de passar. El dia que la gent empri l’abatzer, el roser bord i l’aritja, anar d’excursió


serà un plaer!

De Veritat?

 

De veritat?

 

Aquesta història me la van contar fa poc i com si hagués acabat de passar. He de dir que quan contam una cosa acabada de passar no vol dir que no pugui fer uns mesos del fet i, vull pensar, que en aquest cas és així. No sé de ben cert que hi ha de veritat, però em van donar nom de la persona a qui li havia passat. Si fos veritat seria serio. Sí no ho és, és un acudit simpàtic. He estat funcionari més de quaranta anys i, en aquests temps he vist de tot i de tot color. Així i tot, m’agrada pensar que tot té un sentit, un perquè. Sé que de vegades és fàcil agafar la postura més còmoda i fer complir la normativa sense sortir-se ni un fil. També hi ha qui emfatitza amb l’administrat i intenta obrir els camins per a solucionar el que demana. Bé, aquesta és la història com me la van contar. Que cadascú que vulgui en tregui les conclusions.

Resulta que un senyor va anar a una oficina per a renovar el carnet de pesca. No hi havia ningú més que ell, però, el funcionari de torn, li va demanar si tenia hora de cita al que va contestar que no. Així el va dir que havia de demanar cita i el podrien atendre. (No, no va dir res de si era en temps de la pandèmia, però fins aquest estiu era perceptible demanar-la).

El senyor, contrariat, va sortir de l’oficina i, en ser al carrer, va agafar el telèfon mòbil i va cridar per a demanar cita. La persona que el va atendre li va demanar que quan li aniria bé per a la cita al que ell va contestar que ara mateix, ja que era defora l’oficina. Va entrar a l’oficina i li van renovar el carnet de pesca!