Una posta qualsevol

Amagat

          Amagat

Amagat.

Sempre amagat.

Passant desapercebut...

Escodrinyant racons,

amagatalls,

viaranys de fugida...

Amagat rere les imatges.

Entre les ombres i foscors.

Fora d'enquadrament...

Amagant el ser

i la forma.

Amagant els sentiments...

Amagat rere les paraules.

Creant laberints de lletres.

Dient sense dir

silenciant el que és...

I, de vegades,

ho aconseguesc...

Al seu lloc

Mir i no veig.

Sent i no escolt,

toc i... res toc.

Sé, però, que som.

Ho not,

alguna cosa interior,

m'ho diu.

I sé que sols és qüestió de temps.

El temps, sí, el temps

em dirà el que veig,

el que toc, 

el que escolt,

qui som...

Només cal anar acumulant-lo.

Ahir aquella flor obrint-se.

Avui un somriure teu...

Demà...

Demà un trosset més.

I així, a poc a poc,

vas descobrint qui ets,

com ets, 

que vols,

on vas...

Fins i tot,

quan jo només en queda la pols

és el temps

qui ho posa tot al seu lloc.

Cercant na Mari

Cercant na Mari


Curiositat. Simple curiositat. Només per a saber el perquè del nom, o qui era... per açò la vaig cercar.

A Menorca, i supòs que per tot arreu, en som donat a batiar amb nom aquell detall que en un moment determinat va significar alguna cosa. Ens agrada així deixar la petjada immortalitzada i, de tan en tan, en algun cas, s'aconsegueix.

Al nord de Ciutadella hi ha el que s'anomena la Colònia de l'Asunción, petita urbanització de principis de segle passat de casetes per estiuejar. De casetes per anar a vega. Una zona entre la bocana del port i cala en Blanes, també coneguda com sa Farola, pel petit far que guia el camí de qui vol entrar al port de  Ciutadella. Aquesta és una zona de costa retallada amb un petit penyal el qual, en diversos llocs, ens deixa apropar-nos  fins a la mar.

Idò, en aquesta zona, hi ha el que s'anomena sa Punta de na Mari. Aquest topònim ja surt citat a mapes i derroters de principi de segle passat però, clar, ningú no en dona raó del motiu d'aquest nom. De qui era na Mari, de què li va passar en aquest lloc, de què va fer... i jo tampoc no ho sé. He de dir que tampoc ho he demanat perquè, ... segons la resposta ..., es rompria l'encant del dubte.

Per una d'aquelles casualitats, que de tant en tant et passa a la vida, vaig haver de fer una feina per aquella zona i, clar, tot d'una em va venir a la memòria aquell dubte del perquè del nom i pensà, mira que si ho puc esbrinar ja s'ho valdrà...

I va ser així que vaig descobrir a na Mari. Quasi no m'ho podia creure. No m'ho podia creure!, era ella!

Seguia sense saber qui era ella, ni perquè algú hi havia dedicat tants d'esforços per deixar-la immortalitzada. El que estava clar és que l'escultor havia fet un bon treball per a deixar el seu rostre esculpit a la roca...
Ara seguia sense saber res de na Mari però, al manco, sé on és i que puc mirar la seva cara. 
Quin gran escultor és la natura!

Rellotge de vent.

Rellotge de vent

Mi vaig envestir un dia que caminava perdut,

més de ment que d'altra cosa, però,

perdut.

Tan absort anava pensant amb

les meves caboires què, per poc,

no el trepitj i el faig malbé.

Em vaig aturar en sec!

Totes les meves neurones disponibles

es van dedicar a treballar per esbrinar

què era el que tenia al davant ja que,

al primer cop d'ull, no ho tenia gens clar.

Ara, a més d'estar perdut,

estava al davant d'una incertesa, jo, però,

tenia el pressentiment que estava

davant un senyal.

Sí, un senyal però, de qui?

No sé si les neurones feien feina o no,

sé, però, que el resultat no n'era satisfactori.

Seguia sense saber el que era.

Notava com el temps passava lentament.

Amb la mirada fixa al terra,

mirava l'esfera,

el temps que passava,

unes agulles...

Ohhh!!,  ja ho tenc!!, està ben clar!! 

Com no ho havia resolt abans??

Em trobava al davant d'un rellotge de vent!!

Vaig mirar al davant i tot era com a més clar,

ja no em trobava perdut.

La ment havia tornat al seu lloc.

Amb el somriure al llavis i el plaer de la victòria

vaig tornar a mirar el rellotge.

Ara, i després de no sé quan de temps

encara som al mateix lloc...

No aconsegueix esbrinar com saber l'hora...

I fa tan temps que no bufa el vent...!!

150712

Avui el sol no s'ha fet esperar. Ha arribat a l'hora prevista. En tenia por. L'espesa calitja no presagiava un bon començament del dia. I és que aixecar-se fent matinada per anar a veure la sortida del sol en aquest temps i que aquest surti tapat és força decebedor. Avui hi hem fet prop. Com he dit abans la calitja ens podia amargar el  moment però no ha estat així. Ha sortit que just es distingia però, prest, ha anant guanyant en lluminositat.


Una bola de foc que encara no ens cremava i que ens permetia jugar amb ella. Ara me la passes, ara te la pas. Temps pel cafè i la contemplació fins que la tiranya ens ha dit que era hora de fer camí. Arribar a la punta des Passet el nostre objectiu.

Hem començat fent una ullada al far i una volta per les restes de la bateria. Hem xuroat per els diferents assentaments dels canons però mantenint el rumb sense destorbar-mos gaire.

Resseguíem, més o manco, la línia de costa i, com més ens atracàvem a la punta, més baixava la cota de la mateixa. 

Fent camí ens anàvem fixant com anava baratant la pedra, en alguns elements geològics, en com, a poc a poc, la vegetació s'empobria d'espècies. Havíem deixat el càrritx, els cards, la camamil·la, el romaní. Ja només quedava la coca, que desapareixeria prest, i la salicòrnia. Després roca pelada. Només alguna que altra gavina ens passava en vol llunya.

Érem a l'objectiu, bé al davant dels illots amb l'illa des Porros al fons. Aquesta n'és una visita pendent. 

De tornada hem fet una aturada tècnica a una bassa elevada d'aigua salada. Ens hi hem remullat, no donava per més però l'aigua es veia neta, transparent. Hem aprofitat per a renovar energies i hem seguit la ruta. Pot ser que tant mirar hagi tingut el seu premi. Hem trobat el que pot ser un petit fragment de ceràmica pretalaiòtica que, de ser així, seria una cita nova per aquesta zona.

Al final, sortir per a la part superior del Canal des Càrritx ens ha deixat al costat dels vehicles. Les camisetes estaven xopes de suor però ha valgut la pena.

La marca del diable

La marca del diable

No sé qui és el diable.
Ni que vol.
Ni que fa.

Cadascú el descriu segons la seva personal manera de pensar.
I d'Ell, n'he sentit dir fets de tot color,
de tota mena.
Però jo, no sempre he trobat la malifeta
descrita,segons el meu parer, clar, negativa .

Per açò en tenc els meus dubtes.
I en valor cada fet de manera independent.
Tot intentant defugir de prejudicis.
Intentant discernir la fina línia del bé i del mal.
Sabent, que aquesta, n'és diferent per a cadascun del humans.

I així, el dia que observant una imatge
algú va insinuar que el que es veia era
la marca del diable,
jo, personalment, només en vaig tenir



una sana enveja.