dissabte, 11 de juliol del 2009

Amb essència humana

Feia xafogor, i jo anava caminat xano-xano, esquivant tots els obstacles que em sortien al camí.
De sobte vaig tenir aquella visió. Unes cames llargues, unes cames increiblement llargues i, sobretot, esculturals.
No podia deixar de mirar-les. Just en tenien una part molt petita amagades sota aquella minifalda de colors llampants, de colors estiuencs. Les veia per davall d'una taula de bar des d'on també se sentia una música ambiental agradable i em va semblar que havia d'atracar-m'hi. Volia veure de més aprop aquella imatge que tan gratament m'havia deixat trasbalsat, a la vegada que perdre'm un poc per aquell ambient.
Mentre em passava tot pel cap, ella es va aixecar de la cadira on seia i començà a caminar. Anava cap a les escales que salvaven el desnivell d'aquell conjunt de terrasses. Millor! Les vistes serien més interessants, vaig pensar.
Vaig començar a córrer esquivant totes aquelles coses que m'impedien la vista i també...
Ei, senyora, que em trepitja!
En arribar baix de l'escala els ulls se'm van esglaiar. Quines vistes. Començava a imaginar-me perdut en aquella autopista de pell, entre els plecs de la carn, assaborint..
Es girà! Quin goig!
Aaaaah!
Quin crit més espantós. Per què deu haver cridat? Aixeca la cama. Re-déu no puc aguantar. És impressionant, és...
Plaf! Creec!
Tot el cos ha fet creec. Tenc les cames que només borinen pel tic dels nivis. Els ulls però, no perden ullada; els ulls no deixen de mirar. Torna a aixecar la cama. Ummmmm... Plaf!
El darrer que vaig veure va ser la seva cara de fàstic i la sola de la sandàlia que em venia al damunt.
Ara, camí a l'infinit, em deman amb que em devia alimentar perquè, una cuca panera com jo tingués aquests pensaments tan humans.

2 comentaris:

Marga ha dit...

Sempre pensant en el mateix!!!

Pau Bufoga ha dit...

Bé, tot depen dels ulls en que es mira. Per jo és una manera un poc més poetica de matar aquests maleïts insectes