Maneres de president

En el nou estadi de vida de fals repòs, en Pep tenia temps de pensar mentre amb les eines a les mans anava treballant la pedra surera. Aquesta vegada seria un tòtem. La pedra, de considerable tamany si considerem que a Menorca no hi ha aflorament i que les que es troben a l'illa arriben surant per la mar, s'ho mereixia.

Hi havia temps. Cap frissera. Al tòtem li era igual i, a en Pep, també. Quan convenia deixava les eines a sobre el taulell i es posava a perdre el temps en alguna altre cosa. Quina felicitat.

Els pensaments anaven i venien sense cap ordre en concret. Històries passades, anècdotes del present, ànsies de futur. De vegades n'hi havia que s'entre mesclaven. Que lligaven una amb l'altra.

Recordà un dia en que li demanaren que volia ser de gran, al que sense dubtà contestà, -ja ho som jo gran, no necessit ser més que el que som-. I ara li havia vingut una pregunta al cap. Era gran o voldria créixer més? Assumiria un càrrec? Tindria capacitat per ser president? sabria per on sortir-ne? li agradaria? Voldria ser-ho?

No sabia el perquè avui havia tingut aquests pensaments però tampoc no es preocupà. Avui hi havia concert i no podia seguir ni divagant ni amb el tòtem.

Preparà l'aparell elèctric mata moscards ja que, en tornar, no tenia intenció de tenir una invasió d'aquests bitxets al dormitori amb tot el que açò significava.

Avui no era el dia. Destorbat pels pensaments i ara, el concert, es suspenia. Per aprofitar el moment visità un company d'aquells de sempre, total ja era fora de casa i no havia de donar comptes a ningú. El company era a ca seva. Al manco una cosa sortia com cal.

Van rallar de tot i molt, tant era el temps que no coincidien. El que sí hi havia a la casa era un moscard emprenyatiu. No aturava. zzmmm.. En Pep va intentar agafar-lo un parell de vegades però els reflexes ja no son el que eren i sempre li fugí. Es plantejà anar a fer un mos per celebrar la trobada i les festes del poble, que eren prop, i es prepararen per sortir de la casa, cosa que en Pep agraí, ja que, al manco, perdria de vista el poc simpàtic insecte volador.

Bé. Tot havia acabat bé. La vetllada havia estat existosa però era hora de recuperar forces per ensoldemà.

La matinada va arribar més prest del que es pensava. Alguna cosa havia destorbat el somni. El siussegeix d'algun animaló l'havia despert. En aixecar-se s'ha n'adonà que l'aparell mata moscards que havia deixat andoiat no tenia botilet amb el líquid exterminador. Dos intents per matar un moscard i dos fracassos.

Tornà a recordar l'anecdota i tornà a recordar les preguntes. Ara també li venia al cap aquell videu que havien mostrat per la televisió i que també circulava per molts correus electrònics per Internet amb el president d'Estats Units de Nord-Amèrica qui, en el primer intent, aixafà en directe per la televisió una mosca. En Pep es posa a riure tot sol. Ja tenia la resposta a les seves preguntes.

No tenia maneres de President. Podia seguir tranquilament treballant amb el seu tòtem.