Frontera al cel

Anava caminat sense rumb prefixat. Només passejava però, anava rumiant. De fet, res en concret. El pensaments, idò, volaven lliures pels indrets més insospitats del cervell. Anaven de can Betlo a can Catetlo. Apareixien vells records que, així com venien, s'entornaven. Sorgien idees de coses que podria fer per perdré més el temps. Em venien imatges de persones diverses, algunes que m'importaven o m'havien importat, d'altres que no tenia sentit em passessin pel cap.
El sol, tot i el temps avançat de l'any, era agradable. I jo seguia caminat i, a cada passa que feia ,en seguia una altra. Passes curtes i lentes. Anava a poc a poc, xano-xano.
I badava. Ara mirava una flor, ara una papallona.
No tenia cap frissera. Ningú no m'esperava.
Les idees anaven i venien com les hi venien en gana. De tan en tan alguna cosa em feia tornar al present però de tot seguit em perdia en el mon dels somnis.
De sobte alguna cosa en va fer posar els peus en terra. Una barrera em barrava el pas i, aquesta, no era imaginaria. No ho entenia. Que hi fa una frontera al cel i per què no la puc travessar.
Ho intenta una vegada i una altra i, una altra i.. Res. El mur havia anul·lat el meu pensament.
Vaig mirar el voltant i no vaig reconèixer on era. No em podia creure que, a més, m'hagués perdut.
Em començà a posar neguitós. -Que he de fer ara- em demanava.
Només se'm va ocorra el girar-me, el donar l'esquena a la frontera i.. vaig seguir caminant.
El camí tornà a ser camí. M'havia trobat i els somnis tornaren. La frontera havia dessaparegut.
Ara, quan hi pens, sé que no hi ha fronteres al cel. Aquestes les duim nosaltres a dintre nostre i sé, que de vegades, son infranquejables.