Cocodril

Alguna vegada la feina et dona alguna sorpresa. Fa temps que jo en vaig tenir una de la qual no en vaig saber que fer. De fet no en vaig fer res. Ara però, algun motiu em diu que ja és hora de treure'l a la llum, tot i que no se m'han llevat alguns dels dubtes que ja vaig tenir en el seu moment. Per açò, i abans de deixar-ho escrit, he demanat la opinió d'alguns dels amics de tota la vida. La seva conclusió ha estat que la Crònica Històrica no quedarà malmesa per incloure'n aquest apartat. A més, m'han deixat algunes fotos per acompanyar l'escrit encara que no tenguin res a veure. Així, aquest, no serà tan espès de lletres. Gràcies Lluna.

Bé, el cas és que fa uns anys em va venir a veure una persona amb un aspecte no gaire saludable, mal vestit i amb un tuf a alcohol que et feia caure d'esquena. Volia contar una història que s'havia passat de pares a fills durant moltes generacions. Ell, per dissort, no havia tingut descendència per la prematura mort de la seva esposa, moment en que també deixà de ser persona en no haver  superat el tràngol.
 
No me va donar opció. Va començar a dir coses, moltes coses. Unes amb més sentit que altres. Xerrava dels llocs on havia passat. Xerrava d'una zona
pantanosa però al moment hi havia un gran penyal, pel que no acabava d'esbrinar exactament on succeïa . Xerrava d'un gran perill. Xerrava de sang i de mort violenta. Anomenava un animal gran que no s'havia vist mai. Jo intentava escoltar sense dir res però ell anava i venia en el temps mesclant moltes coses a la vegada. Insistia en que tot era verídic, que havia passat com ell ho cotava. De vegades cridava. De vegades els ulls li sortien de les orbites i el seu rostre mostrava una gran angúnia. La veritat però, és que la història tenia un fil conductor. Es veu que quan van contar-li devia de ser molt jove i li va quedar gravada com si ell mateix l'hagués viscuda. Quan vaig assegurar-li que no patís, que ho deixaria ben escrit per a la posterioritat, es va tranquil·litzar un poc i va deixar que li anés fent preguntes que em van servir per anar fermant tots els fils dispers. Després s'en va anar i no al vaig tornar a veure més.

I fins ara no ho havia fet. Però, ja no em queda molt per a la jubilació i és una història que només jo conec. No puc constatar que sigui verídica. No puc assegurar que la imaginació no hagi guanyat la realitat. Em vaig comprometre i ara compliré amb la meva obligació. Que cadascú en tregui les seves conclusions.

Història d'un cocodril assassí a Menorca.

Açò era una vegada...

* * * * * * * * * * *

Fa una trentena d'anys, un manobre, cavant una síquia a una de les illes que hi ha al port de Maó, va
treure aquesta dent fòssil. Ara pareix que és clar que el seu propietari original n'era un cocodril. Com no hem de tenir imaginació!