Pensadora

Atrapada en la teranyina de la vida necessitava reflexionar. Posar en ordre la seva vida. Esbrinar on era, com hi havia arribat, perquè. Cap a on anar, com. Amb qui.

Tot s'acolpava  al cervell nuant les idees, els pensaments. Tenia necessitat de cridar.

Era apunt d'explotar i decidí perdre's durant uns instants vora aquell mar que tantes vegades li havia donat la pau. S'assegué  a la vorera i mentre escoltava el soroll dels macs al batre de les ones estirà els braços i amaga el cap entre ells. I comença a cavil·lar. A repassar cadascun dels més insignificants dubtes. Tots els detalls. I per cada nus que desfeia, un altre -o més-, en trobava al davall.

I passa el temps. Ella no s'adonà, però el temps passà tan apressa com la llum. Es va començar a confondre amb el paisatge.  De cada vegada restava més immòbil. La pedra anà ocupant cadascuna de les seves cèl·lules. I..

..així la vaig trobar.